Més enllà de les consideracions jurídiques, el judici pels fets de l’1-O i la fallida declaració d’independència ens permet tenir un exemplar retrat de la polièdrica condició humana. Hi ha encausats i testimonis que, davant el tribunal presidit pel magistrat Manuel Marchena, tenen la dignitat de mantenir-se ferms en les seves conviccions i afronten la veritat i la realitat. Però n’hi ha d’altres que, per salvar el cul, menteixen descaradament i, com Sant Pere, neguen tres vegades –i les que calguin- la seva evident complicitat i participació en l’intent de culminar la secessió de Catalunya.
Després de la “folklòrica” consulta no referendària del 9-N organitzada per l’expresident Artur Mas, la preparació i execució de l’1-O va ser una tasca assumida i desenvolupada, fonamentalment, per Esquerra Republicana (ERC), amb Oriol Junqueras al capdavant. Les peces principals de la trama que va portar a les lleis de desconnexió i a la posterior celebració del referèndum d’independència les van cobrir militants i col·laboradors d’ERC, que són els que se la van jugar realment.
En aquesta temptativa, l’expresident Carles Puigdemont i el món convergent/pujolista van anar a remolc de la iniciativa liderada per ERC. Cínicament, els van “donar corda” perquè s’acabessin escanyant, com ha acabat passant. En la guerra de nervis, perfídies i traïcions de finals d'octubre del 2017, que va tenir per escenari el palau de la Generalitat, va ser ERC qui va col·locar Carles Puigdemont entre l’espasa i la paret. I, com ja va fer l’any 1992 –quan el jutge Baltasar Garzón va endegar l’operació contra Terra Lliure-, el d’Amer va optar per fugir a l’estranger, lluny de l’abast de la justícia espanyola, per si les mosques.
La situació és doblement cruel per Oriol Junqueras. Ell va ser l’ideòleg i l’organitzador principal de l’1-O i ho paga amb la presó preventiva i un judici que li pot comportar una forta condemna, separat de la seva família. En canvi, qui n’està munyint els rèdits polítics és Carles Puigdemont des de Waterloo, que, a més, intenta muntar un ridícul hiperlideratge al voltant de la seva persona. En paral·lel, hi ha una campanya permanent, des del món convergent/pujolista contra ERC, per destruir-la electoralment, fent passar els seus dirigents i els seus candidats per uns “traïdors” i uns “venuts” davant la desorientada i emotiva massa independentista.
En política, com en tots els aspectes de la vida, és important mantenir la coherència i anar amb la cara ben alta. L’acció pública neix d’unes profundes conviccions personals que cal saber defensar, a les verdes i a les madures. La declaració de principis que va fer Oriol Junqueras en la seva intervenció davant el Tribunal Suprem és un gest que l’honora i el dignifica. Jo considero que la seva visió i anàlisi de la realitat catalana són errònies, però no per això deixo de valorar la seva valentia. Jordi Cuixart, el president d’Òmnium Cultural, també va saber estar a l’altura d’aquest moment històric.
En canvi, hi ha altres actors importants de l’operació que va desembocar en l’1-O i el 27-O que no donen la talla humana que calia esperar de persones políticament compromeses. La llista, malauradament, és molt llarga, i l’encapçalen els suposats exiliats que són, parlant en plata, uns egoistes que primen la seva seguretat personal per sobre del compromís amb els companys que estan a la presó i que estan sent jutjats. L’excusa de la internacionalització del conflicte independentista és només per consum intern i té un recorregut molt curt, com ha quedat demostrat de manera reiterada, malgrat els esforços dels propagandistes del “sometent mediàtic” per magnificar-ho.
En el decurs del judici es pot constatar que hi ha matagegants que, a l’hora de declarar o donar testimoni, són, directament, uns covards que intenten salvar-se al preu que sigui, inclòs el de mentir. Si estem d’acord que aquest és un “judici polític”, dir la veritat és una demostració de compromís amb els ideals i les conviccions que es tenen. Però, pel que veiem, l’“amor indestructible a la pàtria” s’acaba allà on comença a trontollar la zona de confort de cadascú (la família, el salari i el patrimoni).
En aquest sentit, els independentistes bascos d’ETA eren molt més conseqüents: començaven per rebutjar la legitimitat del tribunal que els jutjava i no buscaven argúcies per defugir les seves responsabilitats, per monstruoses i inhumanes que fossin objectivament.
La manca de fermesa en les seves creences polítiques i en els actes que les acompanyen que demostren la majoria d’encausats i testimonis –amb honroses excepcions- en el procés secessionista català és la principal prova de la inconsistència conceptual de fons del projecte en el qual s’han embarcat. Saben íntimament que trencar la societat catalana, com han intentat fer, és una enorme irresponsabilitat i miren de sortir penalment indemnes d’aquesta desgraciada aventura.
Se suposa que la “revolució dels somriures” era una revolució. Però en aquesta revolució no hi ha revolucionaris i, en conseqüència, és impossible que pugui avançar. El judici és una demostració per conèixer qui és qui. Oriol Junqueras i Jordi Cuixart són els líders que n’emergeixen més nítidament, mentre que Carles Puigdemont encapçala la tropa dels oportunistes que, quan van mal dades, s’arruguen o s’escapen.
