Gràcies, en part, a personatges com l’artista Salvador Dalí, el surrealisme forma part de l’ADN català. De petit havia jugat al joc dels disbarats, que és el joc més surrealista que recordo. Ens disposàvem en rotllana un grup d’amics i un li preguntava a cau d’orella al del seu costat: “Per a què serveix un paraigua?”. I el segon li contestava: “per a no mullar-se”. Llavors, el segon preguntava al tercer: “Per a què serveix un escuradents?”. I el tercer li responia: “per escurar-se les dents”. I així fins a completar la rotllana. Després, preguntes i respostes es relacionaven saltades. És a dir, el segon deia: “Per aquí m’han preguntat per què serveix un paraigua, i per aquí m’han contestat: per escurar-se les dents”. La surrealista combinació de preguntes i respostes provocava la riallada dels presents. I així, entre riures, passàvem l’estona.
El procés em recorda, en part, al joc dels disbarats. Es juga a banda i banda del tauler ideològic i els nivells de surrealisme són extraordinaris. La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Elisenda Paluzie, valorava en positiu les protestes violentes que s’han desencadenat arran de la sentència del procés: “fan visible el conflicte” a escala internacional. Dit en paraules del mestre de surrealisme (Dalí): “Que parlin bé o malament, l'important és que parlin de mi…”. El més preocupant del cas no és que Paluzie vagi desfrenada, que ho va, sinó que el vehicle que condueix, va ple de gent. Quina gràcia té que el món parli malament del procés català? Cap. Els quedi més o menys lluny, el món pot arribar a sentir empatia per un moviment pacífic, que és el que, majoritàriament, és fins ara el moviment ‘indepe’ català; però de veritat que algú es creu que es pot generar el mateix sentiment amb violència de per mig? En la seva prèdica independentista, la presidenta ha perdut l’oremus.
Els disbarats, però, mai venen sols. L’altre dia, la vicepresidenta en funcions del govern espanyol, Carmen Calvó, amenaçava Bèlgica amb represàlies si no extradien d’una vegada per totes el president Carles Puigdemont a Espanya. Calvo, jurista constitucionalista per més inri, té una curiosa manera d’entendre la separació de poders. És la justícia belga la que ha de decidir si Puigdemont és o no extradit. Llavors, ens pot explicar per què amenaça de prendre represàlies contra el govern belga?
Juguem? Per aquí m’han preguntat per què serveix la violència en el procés català, i per aquí m’han contestat: per represaliar Bèlgica si no extradeix Puigdemont…
