La història mai no es repeteix dues vegades. La humanitat evoluciona any rere any i les noves generacions trenquen, per essència, amb les anteriors. Els paradigmes del passat ja no serveixen per viure i interpretar el present.
Serveixi aquesta digressió per abordar el fenomen de l’extrema-dreta populista que, en els últims anys, ha fet acte de presència en algunes societats europees, on ha assolit èxits electorals notoris, com és el cas d’Hongria, Polònia o Àustria. També s’ha penjat aquesta etiqueta al govern italià presidit per Giuseppe Conte i que té com a home fort al polèmic ministre leguista Matteo Salvini, encara que la percepció interna que hi ha és molt diferent.
A Catalunya i a Espanya estem molt esverats amb el creixement electoral que ha experimentat Vox a Andalusia i amb l’exhibició de nostàlgics del franquisme que es mobilitzen per protestar contra el trasllat de les restes del dictador del Valle de los Caídos. L’actuació d’escamots organitzats que han retirat símbols independentistes dels carrers d’algunes viles catalanes o l’aparició de banderes falangistes i nazis en actes organitzats per l’extrema-dreta contribueixen a crear i a expandir la sensació que, ara i aquí, el feixisme torna amb força i que és una amenaça real per la democràcia i les llibertats de les quals gaudim.
Des del rebuig i la condemna absoluta a aquests episodis d’intolerància, també cal analitzar-los amb cura i contextualitzar-los abans d’emetre veredictes polítics i mediàtics precipitats. El nazisme i el feixisme que van assolar Europa durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat, i que van desembocar en la monstruosa carnisseria humana de la II Guerra Mundial, no tenen punt de comparació amb els brots aïllats de violència -sovint, contra persones emigrants desvalgudes- que, en els nostres dies, protagonitzen individus desequilibrats i amb problemes d’adaptació social.
Per molt que forcem els paral·lelismes, ni Viktor Orban és la reencarnació d’Adolf Hitler, ni Matteo Salvini la de Benito Mussolini, ni Santiago Abascal la de Francisco Franco. Afortunadament, les societats occidentals han madurat i hem forjat una sòlida solidaritat interna basada en la tolerància i en l’amor a la llibertat que impedeix que aquestes funestes ideologies del passat puguin tornar a arrelar i a esdevenir majoritàries algun dia.
És obvi que no podem abaixar la guàrdia ni transigir cap violació dels drets humans, per puntual i minoritària que sigui. Però tampoc hem de magnificar ni tenir por de la presència del neofeixisme als nostres carrers. Senzillament, perquè ha estat derrotat per la història i està condemnat a la irrellevància.
Els 12 escons de Vox en les eleccions al Parlament andalús no ens han de fer perdre l’oremus. És evident que a Andalusia no hi ha 395.978 feixistes, en el concepte tradicional de l’expressió. El seu relatiu èxit electoral (10,97% dels sufragis) té molt a veure amb el malestar, la frustració i l’exasperació d’àmplies capes de la classe mitjana i treballadora europea davant la degradació de les seves condicions de vida, com passa, per exemple, amb el moviment dels ‘gilets jaunes’ a França. La globalització ‘sense ànima’ té aquestes conseqüències indesitjables, que cal i es pot corregir des de les institucions democràtiques que tenim.
La magra victòria de Susana Díaz i la pèrdua d’escons de la candidatura encapçalada per Teresa Rodríguez (Adelante Andalucía) han fet que l’esquerra hagi perdut la seva històrica hegemonia en aquest territori, tot i guanyar en set de les vuit circumscripcions. La conformació del pròxim govern és una incògnita, ja que per la formació d’Albert Rivera, enquadrada en la família liberal europea, seran molt difícils de pair les estrambòtiques propostes programàtiques del partit d’extrema-dreta Vox, que xoquen frontalment amb el marc constitucional democràtic.
En tot cas, és evident que la baixa participació a les urnes (58,65%) ha perjudicat les opcions de les forces d’esquerra. I, en aquest sentit, els nombrosos escàndols de corrupció que han esquitxat la gestió del govern del PSOE-A, amb esment especial al cas dels ERO -que s’està jutjant actualment a l’Audiència de Sevilla, amb els expresidents José Antonio Griñán i Manuel Chaves entre els encausats- ha estat un factor important de desmoralització, de desmobilització i de càstig electoral.
Susana Díaz es va equivocar amb la convocatòria anticipada de les eleccions, sense esperar que passés el pròxim 26 de maig, quan a la Unió Europea es lliurarà una batalla decisiva entre les forces reformistes i el populisme nacionalista reaccionari. A més, els 36 anys ininterromputs de governs socialistes a la Junta d’Andalusia -com hem viscut a Catalunya amb el règim pujolista- són, objectivament, excessius, amb independència de la ideologia que defensi cadascú.
L’essència de la democràcia parlamentària és l’alternança i Andalusia no té per què ser l’excepció a aquesta higiènica dinàmica. Ara que hem commemorat el 40è aniversari de la Constitució del 1978 –tan blasmada pels independentistes- és important recordar que és la nostra màxima defensa per impedir que puguin prosperar postulats demagògics i forassenyats com els que propugna Vox.
