El delicte de cagar-se en Déu

L’any 2014, tres dones van sortir en processó pels carrers de Sevilla amb una enorme vagina. L’anècdota va merèixer un judici i aquest un comentari a Facebook de l’actor Willy Toledo, reconegut pels seus excessos verbals: “Em cago en Déu i em sobra merda per cagar-me en el dogma de la santedat i virginitat de la Mare de Déu”. L’escatològica ocurrència ha merescut una denúncia per un “delicte contra els sentiments religiosos”. Així, a Toledo se l’acusa d’haver faltat a Déu i a la Mare de Déu. Ara, si el jutge ho estima oportú, pot multar Toledo pel seu afront, i si l’actor, com ja avançava, es nega a pagar la multa, podria acabar a la presó. Tot plegat, recordem-ho, per haver-se cagat en Déu.

Sense entrar a valorar hiperventilacions i sobreactuacions variades, l’altre dia, quan observava Toledo defensant-se amb la vehemència habitual per la ridícula acusació d’ofenses als sentiments religiosos, sota el crist de la parròquia madrilenya de San Carlos Borromeo –l’església ‘roja’ de Vallecas–, vaig pensar: Espanya ha de funcionar com un rellotge suís per poder perdre temps i energia en rucades com l’exposada. Potser tibant el fil d’aquests i altres excessos judicials podríem entendre l’origen de l’endèmica lentitud de la justícia espanyola.

Com deia aquell, “la justícia lenta no és justícia”, i Espanya, tret de comptades excepcionalitats –com l’espring independentista…–, cranqueja judicialment parlant. Hi ha jutjats assenyalant judicis per més enllà del 2020. I els ciutadans creuen que, a més de lenta, la justícia espanyola està polititzada. El 56% dels espanyols, segons l’informe sobre els indicadors de la justícia a la UE, té una opinió dolenta o molt dolenta sobre la independència dels jutges, desconfiança que argumenten sobretot per suposades pressions polítiques i econòmiques.

Espanya té uns 5.800 jutges, 5.500 d’ells en actiu. Són 12’5 per cada 100.000 habitants, molt lluny dels 21’6 de mitjana de la UE. Els experts coincideixen que augmentar la planta judicial és necessari, però afegeixen que no n’hi ha prou; que de res serveix posar 4.000 o 5.000 jutges més al país si això no va acompanyat d’altres mecanismes que deixin enrere el vell model organitzatiu del segle XIX.

No perseguir personatges com Toledo per haver-se cagat en Déu o a rapers per impertinents que siguin les lletres de les seves cançons seria, en part, una manera de racionalitzar la justícia. Això sense entrar en els usos i abusos que representen figures jurídiques com les presons preventives, ara tan de moda a l’espriuenca pell de brau. L’Alt Comissariat de Drets Humans de l’ONU, Zeid Ra’ad Al Hussein, ha alertat l’Estat espanyol que la presó preventiva hauria de ser “una mesura d’últim recurs” i no la pràctica habitual en què s’ha convertit; qui li ho preguntin sinó a Jordi Cuixart i a la resta d’empresonats per l’1 d’octubre, o a l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, que fa un any que està engabiat i a l’espera de judici.

Siguem catòlics o ateus, melòmans o anharmònics, independentistes o unionistes, culers o madridista, la justícia hauria de fugir cames ajudeu-me de pràctiques immorals. La justícia no hauria de ser una conya (aquell “cachondeo” que denunciava Pacheco…). I, especialment, la justícia no hauria de ser injusta i, en aquest escrit, descric alguns exemples d’això, del que no hauria de ser la justícia.

(Visited 59 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari