Fa uns dies ens vam trobar treballadors i treballadores del Diari de Barcelona (DdB) per commemorar que fa 25 anys que va tancar aquest mitjà de comunicació i ens vam haver de buscar la vida. 25 anys són molts anys en la vida de les persones. En el cas d’alguns dels que ens vam quedar sense feina aleshores ha estat més de la meitat de les seves vides. Va faltar gent no perquè tingués feina o no li vingués de gust anar-hi sinó simplement perquè la mort se’ls havia endut per davant.
Conèixer com els ha anat la cosa i com viuen ara periodistes i treballadors d’un diari que ara voregen o superen la seixantena és un exercici interessant i útil fins i tot per entendre com ha evolucionat el món de la comunicació i la societat en general. El tancament del Diari de Barcelona no ha estat l’ùnica fallida empresarial que molts dels presents hem viscut en primera persona. Els expedients de regulació d’ocupació, les jubilacions anticipades, l’atur i la precarietat van estar presents en moltes de les converses que vam mantenir.
No voldria pecar de pessimista però no fan falta massa mans per comptar els dits equivalents al nombre dels que estan satisfets amb la feina que tenen i el sou que cobren. De fet, la majoria dels que cobren millors sous treballen en àmbits que no tenen res a veure amb el periodisme.
Vaig pensar que hauria estat bé que els estudiants que he tingut els darrers quatre anys a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona escoltessin les experiències que compartíem. Han triat una professió i els ha tocat viure uns temps en què ho tenen complicat per compaginar feina i supervivència digna. Compten amb un avantatge en relació als que ens vam aplegar per repassar el darrer quart de segle del nostre recorregut personal. Tenen tota la vida per davant! A veure qui és l’eixerit que els diu que renunciïn a combatre per realitzar els seus somnis personals i professionals! Jo no seré, per més que em rebenti que la primera pregunta que solien fer-me l’altra dia era: "T’has jubilat?". "No, ni ganes", era la meva resposta.
Hem canviat el casset, el boli, el bloc i la màquina d’escriure pel mòbil i l’ordinador. Els micros i les càmeres fan la funció de sempre. Però la guerra és la mateixa. I no podem desertar. Si més no, jo no puc.
