Després de la derrota arriben els retrets, les discussions, les divisions i les escissions. El procés independentista, que va començar l’any 2012 amb la imputació d’Oriol Pujol -el príncep hereu de la dinastia pujolista- ha acabat amb una ensulsiada sense pal·liatius davant les estructures (democràtiques) de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Ens agradi més o menys, ho acceptem o no ho acceptem, això és així.

Si, en una primera fase de la guerra, l’ambigua i atractiva fórmula del "dret a decidir” va desorientar i va desestabilitzar els àmbits catalans constitucionalistes, que van patir fuites i trencadisses, ara, després de la desfeta del 2017, la síndrome de la discòrdia i de l’enfrontament ha passat al camp independentista. Jordi Pujol no només ha patit el tràngol de veure el seu hereu polític tancat a la garjola i de tenir tota la família imputada per evasió fiscal i altres malifetes gens honorables. Ara contempla com el partit que va fundar i que ha estat hegemònic a Catalunya en les últimes dècades, Convergència (CDC),  ha esclatat i es disgrega, víctima de la corrupció, però també de dirigents capsigranys i maldestres, com Artur Mas i Carles Puigdemont.

En una de les jugades polítiques més lletges que es recorden, el partit Poble Lliure -que va crear i forma part de la CUP- ha decidit concórrer a les eleccions generals del 28-A, fent una coalició a cuitacorrents amb el grup de l’expodemita Albano Dante Fachín i el Partit Pirata. Això, després que la CUP, en una  votació escrupolosament democràtica, decidís no presentar-se a aquests comicis.

El pas que ha fet Poble Lliure significarà, més d’hora que tard, la divisió i fragmentació de la CUP. De la mateixa manera que el cop de puny sobre la taula que ha donat Carles Puigdemont en la confecció de les llistes pel 28-A comportarà l’extinció de l’invent del PDECat, successor orgànic de CDC. Per això, Jordi Pujol està tan profundament dolgut i emprenyat amb les ximpleries del seu nét  de Waterloo i demana, públicament, retornar a la via del diàleg i la negociació amb Madrid.

Amb l’artefacte de la Crida, Carles Puigdemont ha intentat sembrar zitzània a ERC i, en tot cas, llançar una campanya de descrèdit contra el partit d’Oriol Junqueras, acusant-lo davant l’electorat de “traïdor” i de “venut” per negar-se a fer una llista conjunta. El cicle electoral que ara encarem serà una batussa sense pietat -poble a poble, comarca a comarca, circumscripció a circumscripció- entre els dos principals partits independentistes per intentar vèncer l’altre.

Si la guerra contra l’Estat espanyol (2012-17) ha estat un fracàs rotund,  ara es desfermen amb tota intensitat les pulsions caïnites entre els mateixos independentistes i les diverses faccions que els apleguen. Viurem el clímax  en les europees del pròxim 26-M, amb el combat cara a cara Puigdemont vs. Junqueras, on es dirimirà qui és el “mascle alfa” de l’espai sobiranista.

Aquesta guerra dels cabdills, que es cronificarà en el temps fins que tots dos siguin finalment inhabilitats judicialment de per vida, provoca un gran desgast en les bases del moviment independentista i una inevitable sensació de fatiga i fastigueig entre la “bona gent” que ha fet de l’estelada la il·lusió política de la seva vida. La perplexitat deriva en cabreig, després en impotència, per acabar en nihilisme.

A més, el combat Puigdemont vs. Junqueras és estèril i no serveix de res. El judici de l’1-O comportarà, indefectiblement, l’extinció d’una generació de dirigents independentistes, amb ells dos al capdavant. Trobar, vertebrar i consolidar –políticament i mediàticament- els seus substituts serà una tasca molt llarga i complicada que necessita, a més, d’importants recursos econòmics que serà difícil d’aconseguir.

L’1-O és, cada cop més i a mesura que passen els mesos, una batalleta de les que els avis expliquen als seus néts. Catalunya necessita nous referents i nous lideratges, però en aquest context de derrota, ruïnes, divisions i desbandada és un propòsit titànic. (Sempre ens quedarà el Barça… o el Girona FC!).