El conflicte que tenen plantejat els independentistes catalans contra l’Estat espanyol està condemnat al fracàs. De la mateixa manera que ETA va arribar ja fa anys a la conclusió que el camí de la lluita armada per aconseguir la secessió no menava enlloc -i, a més, provocava un enorme i estèril dolor-, el nucli dur processista ha d’assumir que el referèndum per la independència, que és l’objectiu final de la seva estratègia, també és inviable.

I que consti: en cap cas vull equiparar la violència etarra amb el moviment independentista català -Déu me’n guard!-, declaradament pacifista, encara que de tant en tant generi aldarulls reactius aïllats. Només l’objectiu final -i no el mètode- agermanava els gudaris terroristes i els independentistes catalans: l’escissió d’una part del territori de l’Estat espanyol (i del francès, si s’escau) per fer-hi un altre Estat.

En el món del segle XXI -i això, Carles Puigdemont, que és un gran afeccionat a les noves tecnologies digitals, ho sap prou bé- els paradigmes del poder han canviat. Els governs d’arreu del món estan aprofitant els avenços tecnològics per desenvolupar intensius, exhaustius i invasius sistemes de control sobre la població. La profecia orwelliana del Gran Germà s’està acomplint fil per randa.

Amb l’excusa de la seguretat, les persones estem cada cop més monitorades i supervisades, com mai en la història de la humanitat. I això va a més, amb la multiplicació de les càmeres de videovigilància, la implementació de sofisticats sistemes d’identificació, l’emmagatzematge de la petja de les nostres comunicacions, la interconnexió de les bases de dades.., de manera que tots hem acabat presoners del big data.

En aquest context, la secessió de Catalunya ha entrat en un cul de sac. Les guerres d’avui -i el conflicte Catalunya/Espanya encetat l’any 2012 no deixa de ser una guerra- ja no es dirimeixen amb armes convencionals. Els serveis d’intel·ligència, la construcció mediàtica de marcs mentals, el control de les telecomunicacions, el domini del big data, el poder judicial (lawfare)... són els nous camps de batalla.

I aquí, la derrota ha estat implacable. Durant els convulsos mesos de la tardor del 2017, l’Estat espanyol va intervenir el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI), el cervell central des del qual s’estava bastint el projecte independentista, i des d’aleshores el manté sota estreta vigilància, de manera que cap dels seus directius i empleats gosa ultrapassar les seves funcions estrictes.

En època d’Artur Mas, quan va començar tot, la Generalitat va fer una ingent inversió de més de 1.000 milions d’euros –adjudicats a empreses de confiança, entre les quals destacava T-Systems- per convertir el CTTI en el búnquer secret que havia de servir per blindar i accelerar tota la infraestructura processista, que va culminar amb la consulta del 9-N del 2014 i el referèndum de l’1-O del 2017.

Però les autoritats judicials i policials espanyoles van detectar el rol fonamental que tenia el CTTI en el desplegament de la conspiració secessionista i van procedir a intervenir-lo, imputant el seu director d’Estratègia i Innovació, Josuè Sallent, i els responsables TIC de diversos departaments de la Generalitat, a més de la directora de serveis de T-Systems, Rosa María Rodríguez Curto. Amb el desmantellament del CTTI, el nucli dur del processisme –encara que mantingui formalment el control administratiu de la Generalitat- s’ha quedat sense la seva arma més poderosa per continuar plantejant batalla.

Des d’aquesta constatació, “No Surrender”, “Ho tornarem a fer”... són consignes de cara a la galeria, però que no tenen cap recorregut pràctic. Els dos partits independentistes que comparteixen el govern català saben que un altre referèndum –sempre que no sigui pactat amb l’Estat, i això no passarà- és impossible d’organitzar sense la implicació del CTTI, però el búnquer secret ha caigut i ha quedat neutralitzat. Fi del procés.