L’educació postpandèmia; Una oportunitat perduda

La pandèmia, el confinament i les seves conseqüències no han fet més que constatar i augmentar tots els mals que, com a societat catalana, hem anat arrossegant des de la crisi del 2008. Les retallades en els serveis públics, la seva creixent privatització i externalització, l’augment de la desigualtat social i la crisi ecològica, són problemàtiques que han emergit corregides i augmentades. I a l’educació no ha estat diferent. Així, hem constatat la manca de lideratge del Departament d’Educació, que ha deixat en mans de les direccions dels centres resoldre els problemes que s’han derivat del tancament de les escoles.

Hem constatat com la desigualtat social ha afectat l’educació d’una gran part de l’alumnat, que no tenia els mitjans tècnics ni els espais apropiats per accedir a l’educació online que amb molta voluntarietat ha intentat dur a terme el professorat. Hem constatat com la segregació escolar ja existent s’ha consolidat i ampliat. I hem vist també com el sobreesforç de molts docents no s’ha vist ni valorat ni recompensat, més aviat al contrari.

Però de tot plegat sí que hem après una cosa: que l’educació presencial és del tot IMPRESCINDIBLE. Les noves tecnologies fa temps que han entrat en l’educació i l’intent de substituir l’escola tradicional per una educació online també, sobretot per part de les grans empreses del sector, que veuen en l’educació un mercat altament rendible. Per això cal defensar fortament l’educació presencial. Primer de tot per equitat, perquè les aules són l’únic espai en el qual tots els infants, nois i noies, gaudeixen dels mateixos recursos, tant materials com humans: espais, taules, llum, ordinadors, connexions, llibres… i una persona adulta que els atén, mentre que a casa els recursos de què disposen són terriblement desiguals. També perquè l’educació no és solament aprenentatge de continguts, sinó que és fonamental la socialització, la  interacció entre iguals, el debat, el treball col·lectiu, la resolució de conflictes, la convivència en la diversitat, la cooperació, i tantes altres qüestions, totes impossibles des de la individualitat de l’educació virtual. I, finalment, perquè el mateix aprenentatge, en etapes no adultes, no es pot assolir davant d’una pantalla amb la mateixa profunditat que interaccionant amb els companys i companyes i amb el professorat.

Però l’educació presencial, en aquests temps de pandèmia, necessita uns recursos que ningú pensa invertir. I això posa sobre la taula  l’infrafinançament endèmic de la nostra educació (menys de la meitat de la mitjana europea). Si s’han de respectar les normes sanitàries, el curs vinent les aules haurien de tenir la meitat d’alumnes, i això voldria dir el doble de professorat. Amb les retallades,
any rere any han anat augmentant les ràtios, cosa que implica que ja partíem d’una gran deficiència, i per tant ara la inversió hauria de ser més alta. Malgrat això, el departament està parlant d’un augment de professorat que no arriba ni a un docent per centre! Tampoc està previst un augment dels espais ni s’ha elaborat cap pla de formació per si arriba un altre confinament total i el professorat ha de tornar a fer educació online sense mitjans i sense formació.

Per acabar, i tenint en compte que l’educació és cabdal per al futur de la nostra societat, hauria estat ara un bon moment per posar en qüestió si el que estem fent és el que necessitem. Perquè no es tracta només de la manera com ensenyem, sinó de què ensenyem i per què ho fem. En aquests moments en què s’està constatant el fracàs del model neoliberal actual, cal, més que mai, que l’educació estigui al servei de la justícia social i de l’emancipació personal i col·lectiva, i no que sigui un instrument al servei de la ideologia dominant, dels bancs i les empreses. Això implicaria un debat a fons sobre els currículums i els continguts, sobre la segregació escolar a partir de la doble xarxa i un replantejament total del perquè cal educar. I, malauradament, tampoc s’està donant.

En definitiva, diuen que les crisis poden obrir noves oportunitats, i aquesta inesperada crisi podria haver servit per repensar l’educació i posar tots els mitjans tècnics, humans i organitzatius imprescindibles per poder-ho dur a terme. Però, malauradament, tot apunta que quedarem pitjor del que estàvem abans de la pandèmia, si no és que reaccionem com a societat i lluitem de valent per una educació que ens ajudi a millorar el món actual i a aconseguir societats més justes i menys desiguals.

(Visited 173 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari