Vaig conèixer Duran en la distància curta dins d’un ascensor estret. Era l’ascensor de la seu d’Unió. Quan UDC lligava els gossos amb llonganisses pel seu pacte de govern amb CDC i afiliar-se al club democristià era el camí més fàcil per trobar una bona feina a compte de l’erari públic. Exemples de carreres meteòriques, en tenim a balquena: Antoni Castellà, Núria de Gispert, Joana Ortega, Sònia Recasens, Raimon Blasi... Esmento aquests perquè són amb els quals he tingut una relació professional més duradora, però si faig un esforç segur que em venen a la memòria molts més. Abans es deia que Duran era un faldiller empedreït, però a mi mai em va tirar la canya malgrat l’episodi de l’ascensor amb mosso d’esquadra inclòs i algun viatge pel món amb periodistes i totes les despeses pagades.

Aprofitant el 8-M, per les xarxes s’ha fet campanya per visibilitzar la discriminació laboral i l’assetjament sexual patit per les dones periodistes en l’àmbit de la seva professió. De tots els polítics de dretes que vaig tractar només un em va tocar la cuixa. Va ser Josep Piqué en el marc relaxat d’una entrevista concedida al Parlament després d’un dinar ben regat d’espirituosos. Li perdono el gest perquè jo portava texans i ell estava tan content que va deixar anar la llengua i vaig estar publicant exclusives una bona temporada. A banda de l’episodi amb el president dels populars catalans, els qui més incòmoda m’han fet sentir pels seus comentaris masclistes han estat els polítics progres. No diré noms perquè alguns encara estan en actiu i la venjança és un plat que se serveix fred.

Aprofitant que s’acosta Sant Jordi, el líder d’Unió que aspirava a ser ministre sense cartera acaba de publicar les seves memòries polítiques. Com era d’esperar, es despatxa a gust amb tot déu començant per Artur Mas, amb qui va compartir molts anys de govern pujolista i va mantenir un pols que no anava enlloc per ser l’hereu del gens honorable Jordi Pujol. No vull fer propaganda perquè el llibre, com totes les autobiografies, té més de ficció que de realitat, sobretot quan aborda la crisi i la corrupció d’Unió. Tanmateix, les paraules que li dedica al delfí de Pujol són de traca. Pocs s’han atrevit a dir en veu alta que amb l’Artur va començar el malson processista perquè va regalar el govern a un eixelebrat “que tenia més de cupaire que de convergent”.

El llibre en qüestió ha tret de polleguera la secta de convergents tunejats hiperventilats, ja molt perjudicats per les divisions internes. Ara que tampoc em sorprèn, tenint en compte que tots els lavabos de l’antiga seu de CDC del carrer Còrsega tenien a la porta un adhesiu d’UDC. El ressò mediàtic de les seves memòries malignes està sent desigual. A Catalunya s’ha construït un relat fals que la majoria dels mitjans de comunicació han comprat per no perdre la subvenció pública i en casos delicats com aquest s’imposa la llei del silenci. Els que han publicat alguna notícia han rebut una allau de comentaris barroers i amenaces de donar-se de baixa com a subscriptors que demostra el lamentable estat de la salut mental del país. Però també hi ha excepcions. Recupero una entrevista a Duran que no té preu. Pujol “és un dels millors polítics que ha tingut Espanya” i Mas “es va deixar dur per assessors mediocres”. Elegància i mala llet fins al final.

El buit a la desmemòria de Duran ens hauria d’avergonyir si la catalana fos una societat democràtica de debò amb una premsa crítica amb el poder i garant de la llibertat d’expressió i el dret a la informació, però com que no ho és, tampoc no passa res. Una recerca del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB confirma el que ja sabíem: la mala salut financera de la majoria dels mitjans de comunicació catalans, malgrat la pluja de milions d’euros rebuts cada any en forma d’escandaloses subvencions institucionals. En detriment de la qualitat informativa jo hi afegeixo també els vergonyosos patrocinis d’empreses emmascarats com a notícies, però res d’això importa. Com deia el nazi Goebbels, la capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió, escassa.