Per sortir de l'espiral en la qual ens han ficat cal entendre en quin moment se'ns va escapar el relat als que sabíem que el projecte nacionalista només podia conduir on som ara. La resposta és relliscosa, però es titula sens dubte Dret a Decidir.
Diverses generacions de catalans hem crescut sota la presumpció del dret d'autodeterminació. Qüestionar-lo era tabú i, per tant, ni es va discutir ni vam tenir més explicació que un suposat dret natural col·lectiu, una mena de legalitat màgica paral·lela. Però els drets són lleis escrites, garantides per la legislació del lloc on has tingut la sort (o no) de néixer. Per exemple: no neixes amb dret a circular per l'esquerra ni a independitzar-te de la teva comunitat de veïns perquè la llei (espanyola) no t'ho garanteix. Sí que pots formar un partit que defensi, posem per cas, que cremar 1035 contenidors és un ús legítim del dret de protesta, però sense oblidar que els ajuntaments tampoc són sobirans i reten comptes al poder judicial i l'executiu. En resum, no som persones independents perquè gaudim d'un sòlid contracte social, la qual cosa distingeix Suïssa d'Haití.
Poden semblar banalitats, però és que el nostre problema és una profunda manca de cultura democràtica que no veig ni en altres parts d'Espanya ni a gran part d'Europa. Els que hem crescut en l'esquerra no hem sabut transmetre que si tenim dret a divorciar-nos o a casar-nos amb algú del nostre mateix sexe no és perquè ho sentim molt fort com poble, sinó perquè canviem les lleis (espanyoles) legalment. El dret d'autodeterminació (mite revelat del nacionalisme que la mateixa ONU ha hagut de desmentir) mai ha estat legislat, en cap país. Ni ho farà, perquè justament contradiu el principi de sobirania base de qualsevol sistema legal. Per això tampoc la Constitució de la República Imaginària de Catalunya ni la Llei de Transitorietat establien cap mecanisme perquè Barcelona o Tarragona s’autodeterminessin.
Però si li expliques a un independentista estàndard que per reformar la Constitució necessites dos terços del Congrés, et contestarà que això no ho pot aconseguir i que és injust perquè el seu poble (però aquest poble inclou només els fidels, en contrast amb ciutadania) és sobirà. I creu que és sobirà perquè efectivament en aquesta limitada definició de poble ungit si que són dos terços. I fins i tot vuit novens! D'aquí allò d’”els carrers de seran sempre nostres”. En definitiva, es tracta d'un dret no se sap si històric, natural o diví del qual gaudeix un subconjunt pobrament definit dels catalans.
Aquest és el bucle del qual l'esquerra no ha sabut escapar: confondre la sobirania popular amb el dret a decidir de qualsevol que s’autoeregeixi com a poble. Això és una cosa pròpia de l'anarquia o de l'adolescència, però aliena a la Internacional que sabia bé que llei i justícia, començant pel respecte al demos establert, són l'arma del feble.
Per això penso que una baula fatal molt subestimada en la cadena que ens ha portat fins aquí va ser el dia en què el nacionalisme va arraconar per sempre a ICV amb una declaració de sobirania que va enganyar a aquest ambigu poble català. Va ser el 23 de gener de 2013. Tampoc el PSC ha explicat bé per què la sobirania només pot ser del titular de la Constitució. Ni la dreta espanyola que, tot i que sí que va evitar el parany, pateix una palmària falta de projecte i de fe en la política. És irònic que callin per por de ser titllats de feixistes pels qui justifiquen la violència o deroguen les lleis fonamentals (aprovades per un 86%) per imposar les seves (47%).
El futur es construirà a partir de la legalitat d'un país, Espanya, del qual Catalunya va ser cofundador. Els segles XV o XIX, Catalunya, fos el que fos, va formar part d'aquest contracte social tan fructífer que la va treure de l'Edat Mitjana i ens ha fet una de les regions més pròsperes d'Europa. El que no es pot fer és trencar unilateralment un contracte quan ets qui més s'ha enriquit amb ell. Ens aboca al caos per la seva il·legalitat i per la seva immoralitat.
Només quan s'expliqui bé el demos s'entendrà automàticament per què el no-referèndum de l'1-O va ser un profund atac a la democràcia i per què el 27-O va ser un simulacre de cop.
