La manera en com s’han situat davant la pandèmia els diferents governs, partits i certs grups socials ens indica la ideologia en la qual se sustenten. Davant l’absència d’un tractament eficaç i pendents de la producció d’una vacuna, les mesures a prendre des d’una perspectiva científica no admeten gaires variants.
La velocitat de contagi i la gravetat del quadre clínic en nombrosos casos feia preveure el col·lapse del sistema sanitari de salut amb la consegüent catàstrofe humanitària. Si la forma consensuada de frenar el virus passava per aconseguir la immunització d’almenys el 60% de la població (anomenada impúdicament la “immunitat de ramat”) mentre no hi hagi vacuna, només es podien establir dues polítiques.
Una via per frenar la pandèmia consistia a aplicar mesures restrictives de les llibertats: quarantena pràcticament total de la població, distància mínima de dos metres entre els cossos, aïllament dels malalts, mascaretes obligatòries, hidrogel i rentat de mans. És una política on les mesures es van afluixant a mesura que van millorant les dades: dit gràficament, seria el moviment de l’acordió. Es busca preservar en primera instància la vida dels ciutadans i subsidiàriament no danyar brutalment a l’economia. Aquesta política va salvaguardar la vida de moltíssims ciutadans, a costa d’una restricció de llibertats i la instal·lació del que s’ha anomenat una “nova normalitat” que modifica radicalment els llaços socials.
L’altra via és mitigar més que frenar la pandèmia i consisteix a deixar que s’encomani la població prenent mesures molt menys dràstiques i sense cap tipus de quarantena. En termes neodarwinistes, seria permetre la selecció natural dels més forts immunològicament parlant, que donaria pas a una població majoritàriament resistent a la pandèmia. El preu seria sacrificar un enorme
nombre de ciutadans. A Espanya es pot estimar que aquesta política hauria implicat la infecció d’uns 28 milions de persones amb unes xifres de morts totalment insuportables. Aquesta via (també anomenada tanàtica) prioritza salvaguardar l’economia per sobre de la salut dels ciutadans. És un bon exemple de la ideologia neoliberal que aposta per la gestió individual de la pandèmia sense polítiques clares de solidaritat. Seria com fer viure els que poden sostenir l’aparell productiu i deixar morir els que s’han convertit en una càrrega per al sistema, com la gent gran i els desprotegits, per aconseguir així la immunitat de ramat. Això ja ho hem vist amb la mortaldat que es va generar als centres de la tercera edat, especialment a la comunitat de Madrid i a Catalunya.
No és casual que siguin els governs més reaccionaris i d’ultradreta els que van defensar la via tanàtica, com Trump, Bolsonaro i Jonhson, amagant els efectes de la pandèmia i fins i tot burlant-se d’aquells que defensaven mesures més actives. Les conseqüències
per als seus països van ser catastròfiques, cosa que els va obligar a rectificar en part.
Al fil de la pandèmia ha sorgit una amalgama de grups negacionistes, associacions antivacuna i adeptes a la teoria de la conspiració, fomentats bàsicament des de la ultradreta. Aquesta amalgama afirma que tot és un invent dels governs democràtics per coartar les llibertats i sotmetre els ciutadans a una dictadura mundial on la maniobra final és la introducció, mitjançant la vacunació massiva, d’un xip amb el qual dominarien les persones. Les seves consignes, com en la manifestació de Berlín “Festival de la llibertat i la pau”, de l’agost passat, apunten a la dimissió del Govern i a la finalització de les mesures contra la pandèmia (que anomenen plandèmia) i convoquen a resistir, ja que són “el poble” en marxa cap a una revolució que ve a il·luminar els covidiotes.
Aquest discurs, que té aspecte de ser un deliri, acaba generant odi. Un odi als governants que els priven de la llibertat i els volen convertir en esclaus del sistema gràcies a una malaltia que és un invent, odi al personal sanitari per la seva complicitat i també als periodistes que denuncien el seu deliri. Odi que no permet debat i exigeix la lluita violenta. Odi estimulat i utilitzat pels partits de la ultradreta per aconseguir més vots i d’aquesta manera augmentar la seva presència política.
L’amalgama entre l’odi, el neoliberalisme i la ultradreta és la nova pandèmia! Podrem contrarestar-la?
