Per vèncer en qualsevol competició una bona estratègia és provocar divisions en l'equip adversari. En l'esport i, també, en la política. El poder acostuma a utilitzar els diners de què disposa per inocular zitzània entre els qui el combaten. Catalunya és un exemple paradigmàtic d’aquesta pràctica. Les files del nacionalisme, primer, i de l’independentisme, després, s’han farcit de persones que hi han estat sovint atretes més pels diners que per les conviccions ideològiques. El mecanisme és senzill. Es busca militants o dirigents d’un partit rival que creïn tensió dins la seva formació política i se’ls mima. Se’ls ofereix càrrecs o se’ls obre les portes de TV3 i Catalunya Ràdio. El PSC n’ha patit els efectes més que cap altre partit. Però han rebut quasi tots.
Divideix i venceràs, diuen. I funciona.
Vistes les conseqüències d’aquesta divisió induïda des de fora costa més d’entendre que aquestes fractures siguin autoimposades. Molts partits pateixen divisions internes causades per discussions ideològiques o per interessos personals més o menys confessables. És habitual dir que l’esquerra és qui més cau en aquest parany. Les escissions als partits d’esquerra són abundants històricament. El gag de ‘La vida de Brian’ on les cèl·lules activistes palestines contra els romans invasors es multipliquen de forma exponencial reflecteix un fenomen real.
Ara li ha tocat el rebre a Podemos. Iñigo Errejón s’ha cansat d’estar marginat al partit que va contribuir a fundar i se n’ha anat amb l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. Darrere seu ha marxat el secretari general del partit a Madrid, Ramón Espinar. I no ho han fet perquè el PSOE els hagi ofert un càrrec o una feineta ben remunerada. Amb Podemos dividit, l’esquerra ho tindrà complicat a les properes eleccions municipals i europees. I no només a la capital de l’Estat.
A Catalunya, els diferents partits i grups independentistes reclamen unitat però cadascú mira de reüll el comportament dels altres. I els que no són independentistes intenten furgar a la ferida per afegir tensió a la que ja hi ha entre Carles Puigdemont i Quim Torra, per un costat, i Oriol Junqueras i David Bonvehí, per l’altre. A vegades, els independentistes intenten crear divisió en els seus rivals dins el propi bàndol separatista.
Una altra dita clàssica diu que “Entre bombers no ens trepitgem la mànega”. Els bombers no ho fan. Els polítics, sí. Els conspiradors de la política, sobretot.
