Després de l’avançament electoral de les darreres generals (28-A), convocat amb murrieria i encert pel president Pedro Sánchez, la política disputa aquest diumenge el partit de tornada (26-M). Caldrà veure si la renda de vots és suficient i el PSOE consolida el seu avantatge en el conjunt d’Espanya i Esquerra Republicana ho fa a Catalunya. En aquest cas, en joc hi ha les eleccions municipals i les europees, que no és poc.

Sembla que Sánchez li ha agafat el gust de moure les fitxes del tauler polític. En els prolegòmens del partit de diumenge, el president va proposar Miquel Iceta per a la presidència del Senat. El bloc independentista del Parlament de Catalunya va tombar la iniciativa al·legant la complicitat del líder dels socialistes catalans i ballarí de “Don’t Stop me Now” amb el 155. Com diu el refrany i titulava un spaghetti western a principis dels setanta, “la venjança és un plat que se serveix fred”... Però, també deia Confucio: “Abans d'embarcar-te en un viatge de venjança, cava dues tombes”.

El rebuig de republicans i postconvergents a Iceta ha creat malestar dins de les mateixes formacions ‘indepes’, i ha carregat de munició les cartutxeres de Sánchez. El líder socialista malda ara per fer escoltar els seus laments sobre el lleig que li han fet els independentistes. El polític aprofita que el Pisuerga passa per Valladolid per remarcar la distància que hi ha entre els ‘indepes’ i ell; i com a prova, l’Iceta. I després del lament, dobla l’aposta proposant als catalans Meritxell Batet i Manuel Cruz per a les presidències del Congrés i el Senat, respectivament -el segon, en substitució d’Iceta.

Però la lliçó d’Anfield traspassa fronteres i, més enllà de l’argot futboler, deixa clar que, en política tampoc, no es pot dir “blat, fins que no sigui al sac i ben lligat”. Llavors, ferien bé socialistes i republicans de pensar en Ernesto Valverde i no refiar-se de la renda favorable de gols del partit d’anada (28-A). Tot es pot capgirar, i damnificats d’aquella contesa, com el PP o JxCat, busquen a cara de gos la remuntada. Encara que Carles Puigdemont negui la major i juri i perjuri que no es tracta d’una qüestió personal entre ell i Oriol Junqueras, tothom sap que es tracta justament d’això, d’una qüestió personal entre ell i Junqueras; els dos volen esdevenir el pal de paller de l’independentisme i en aquesta línia treballen. Les enquestes assenyalen de nou Esquerra com a guanyador, també parlen de la davallada de Junts per Catalunya, però l’espai postconvergent s’ha abonat a remuntar els partits -les enquestes. Sigui com vulgui, qui guanyi el doble partit s’assegura la ‘pole position’ i parteix com a clar favorit de cara a les eleccions catalanes, que s’intueixen al tombar de la cantonada i que en el cas processal en què en trobem, serien l’equivalent català a la Champions League.