Hi ha encaixades de mà que els polítics s’haurien d’estalviar. Per exemple, les que van fer els dirigents dels diferents països que es van reunir a la cimera del G20 a Osaka amb el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman. Començant per la del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Deu dies abans, la relatora de Nacions Unides per les execucions extrajudicials, Agnes Callamard, havia presentat el seu informe sobre l’assassinat del periodista saudita Jamal Khashoggi al consolat del seu país a Istambul on considerava que Mohamed bin Salman n’era un dels responsables.

Callamard va demanar la comunitat internacional que augmenti les sancions contra el príncep saudita i les seves propietats. La comunitat internacional dels països més rics no només no li han fet cas sinó que s’han reunit, fotografiat i deixat filmar compartint taules i àpats amb Salman. Pitjor encara, la propera cimera del G20 està previst que es celebri a la pròpia Aràbia Saudita.

Hi ha límits que la diplomàcia i la política realista no haurien de travessar. Per més petroli que tingui un país i per més armament caríssim que compri i, sobretot, si el fa servir per bombardejar població civil al Iemen i en d’altres conflictes. Espanya forma part dels països europeus que venen armament a aquest país.

També és cert que hi ha qui denuncia amb duresa aquesta amistat i comerç amb la dictadura saudita i tanca els ulls contra d’altres dictadures i règims sanguinaris. O que utilitza aquesta crítica justificada amb interessos polítics circumstancials, com es va fer a Barcelona arran de la manifestació contra els atemptats terroristes d’agost de 2017.

Però si entre els que manen al món hi ha personatges com Mohamed bin Salman i, al damunt, el nomenen amfitrió de les seves trobades, és indiscutible que no ens podem refiar de les conclusions que aproven en les seves cimeres i el futur que ens dissenyen pels que mai de la vida li donaríem la mà a un personatge sinistre com aquest.