Els comptes del govern de Pedro Sánchez han estat un vertader viacrucis. Sobretot, perquè sabia que no podia avançar sense el suport dels independentistes catalans (ERC i el PDECat), que van complir la seva amenaça presentant una esmena a la totalitat i votant-los en contra el segon dia que es feia un judici tacat per la parcialitat manifesta de la judicatura espanyola. El PSOE té molt mala peça al teler i, més ara que, davant la possible figura acceptada d’un relator, l’Espanya en blanc i negre es va mobilitzar i es va embolicar amb la bandera a la plaça de Colón.

Un relator que, a priori, hauria d’haver convocat i resumit els principals punts de les trobades entre equips negociadors. Un personatge que, per no buscar polèmica, la vicepresidenta va intentar relativitzar abans que la pressió la forcés a congelar les negociacions. Però, des de l’oposició, la seva funció –encara que ara fictícia– s’ha vist com una autèntica traïció a la unitat de la pàtria: un concepte, el de traïció, que s’ha inflat des de les pàgines de la caverna mediàtica i les portades de diaris escrits fent ús del populisme de manual. En determinats cercles de Madrid, diàleg és traïció. Malauradament, com potser també s’interpreta des de determinats sectors hiperventilats de l’independentisme.

La voluntat de diàleg no es pot menysprear mai. La posició de força que l’independentisme tenia al Congrés per aprovar els comptes del PSOE li va permetre estirar la corda i provocar concessions a la Moncloa. Però ja se sap que davant d’una situació com aquesta els que avui han pressionat es veuran obligats a retrocedir en algun altre moment, si volen fer real la negociació. El relator, o mediador, era una condició sine qua non perquè es pogués parlar d’igual a igual, per trobar un espai comú, compartit; però, donat per tancat l’episodi (o explotat el globus sonda?) ningú pot negar la major: si en algun moment hi ha diàleg, aquest implica cessions.

Els qui no volen entendre res són els partits de la ultradreta. Tots ells, perquè l’emergència de Vox i la seva idea retrògrada d’Espanya ha suposat un gir copernicà al liberalisme modern que, de portes enfora, volien representar el PP i Ciutadans. Surten les expressions de l’Espanya neoaznarista, les actituds despectives i patriarcals, les visions monolítiques i hegemonitzants d’una determinada interpretació de la història de la Península. Per tots ells, acceptar el diàleg suposaria posar en dubte el relat monocolor, esbiaixat i còmplice de la ultradreta que els ha portat, anys i anys, a pescar vots arreu on encara el dictador no havia mort en determinats imaginaris col·lectius.

La valentia no s’expressa amb testosterona ni a cops de titular aprofitant la immediatesa i la volatilitat de les xarxes socials. La valentia, en política, s’expressa sortint de la zona de confort i agafant el toro per les banyes. Les posicions maximalistes han portat Espanya, i també Catalunya, pel pedregar. Les posicions maximalistes, on sigui, poden acabar generant una frustració difícil de gestionar. Ja se sap, si ens remetem a la pràctica esportiva, que les victòries per golejada no són habituals: els partits solen ser competits, d’anades i vingudes, però les golejades són més una casualitat que una constant. També en la política, les victòries fàcils no són el pa de cada dia, com em recordava el meu mestre al Centre Documental de la Comunicació de la UAB, el professor Eugeni Giral. “No vulguis guanyar mai 10 a 0”, em matisava sovint quan fèiem anàlisis electorals.

Aquells que vulguin aixafar el rival s’enfronten habitualment amb un nou problema: la difícil gestió de la frustració del ridiculitzat. Malauradament, malgrat la il·lusió (només això) que feia preveure el desgel, el judici al Suprem ens posa en l’altra tessitura: les ganes de venjança del deep state contra aquells que, democràticament, van posar en dubte les bases de l’Espanya autonòmica. Veurem què passa en les pròximes eleccions, però coneixedors de la força de l’Estat, si la negociació entre govern central i Generalitat no s’enfila de nou, serà molt difícil que l’independentisme pugui claudicar indefinidament davant de l’envestida del Suprem, davant d’aquell poder judicial controlat “des del darrere”, segons el whatsapp d’Ignacio Cosidó (PP).