Resulta sorprenent comprovar com de totes les previsions meteorològiques que anuncien per a aquesta setmana la primera gota freda de la temporada l’única que garanteix un sol radiant l’11-S és tevetrès. És veritat que predir el temps que farà dimecres és una ciència incerta i que no és la primera vegada que l’home del temps li plouen garrotades del sector hoteler per haver-la cagat. Però una cosa és disculpar-se públicament perquè ha fet sol malgrat que els mapes deien que plouria i una altra és assegurar que les imprevisibles tempestes faran una pausa prou llarga aquest dimecres perquè puguem desfilar en el nostre particular carnaval al ritme de les maraques de l’ANC.

No vull ferir la sensibilitat de la galàxia processista quan comparo la Diada amb una rua de carnestoltes, però és que és el primer que em ve al cap quan veig la quantitat d’andròmines -començant per la samarreta i acabant pel casc- que haurem de portar enguany si no volem ser identificats pel grup com a impostors. A banda del negoci que uns espavilats fan cada 11-S amb la venda de gadgets de tota mena –per quan el vibrador?- el que més em costa de digerir és veure com gaudeix el ramat vestint d’uniforme, corejant lemes que no es creu ningú i suant la cansalada. No deixo de preguntar-me on ha quedat el sentit del ridícul que un dia ens va fer imprescindibles per modernitzar la pell de brau.

Fa unes quantes edicions, quan la Diada encara tenia una pàtina institucional que feia possible acollir totes les sensibilitats democràtiques, l’únic uniforme reglamentari era el fulard que va popularitzar Lluís Llach. La data era assenyalada perquè simbolitzava el retorn a la normalitat després de la pausa de les vacances. També servia per demostrar que per sobre de la pàtria que ens unia a tots seguia existint la lluita de classes perquè els catalans de debò lluïen morenor empordanesa mentre que els de barriada destacàvem per la nostra blancor fluorescent. A la tarda, quan començava la manifestació, semblava que el miracle del pa i els peixos era possible però el miratge s’esvaïa ràpid quan algú parlava en castellà.

Sobre el lema escollit enguany –objectiu independència- no tinc res a dir. Només que sembla mentida que a aquestes alçades de la telenovel·la en què s’ha convertit el procés sobiranista encara hi hagi gent que es cregui els sopars de duro que ens ven el desgovern català. Un d’ells és el meu amic X. Aquests dies està molt disgustat perquè no entén que la fAda Colau –dels socialistes ja s’ho esperava- s’hagi desmarcat de les celebracions pàtries adduint que el lema escollit és excloent i no representa tots els catalans. I té raó el meu amic quan s’emprenyar amb l’alcaldessa virtual perquè no se m’acut res més inclusiu que la independència imposada per decret.

Els lemes de la Diada sempre m’han semblat de parròquia. Amb els amics m’he dedicat a recordar-ne alguns: fem la república catalana, la Diada del sí, a punt, via lliure a la república catalana, ara és l’hora... Vist en perspectiva, no sé si riure o plorar. M’aguanto les ganes i em ve a la memòria el lema –necessito comunicar-me- d’aquelles inoblidables trobades de Montserrat, les últimes si no recordo malament, on els joves ens vam dedicar tot el cap de setmana a comunicar-nos amb el sexe. Encara recordo els capellans registrant les lliteres i perseguint fornicadors al crit de Catalunya serà cristiana o no serà. No us cregueu tot el que ens expliquen i agafeu el paraigües per si de cas.