Governar democràticament una pròspera comunitat europea de 7,5 milions de persones amb criteris de racionalitat, equitat i progrés econòmic no hauria de ser un gran problema, si tinguéssim uns polítics capacitats i disposats a fer-ho. Al món hi ha estructures demogràfiques molt més grans i molt més complexes que, malgrat les dificultats, funcionen prou bé, afronten els reptes que implica la societat 2.0, els entomen, avancen i se’n surten.

A la política catalana li sobra passió emocional i gesticulació i li manca planificació, rigor i mediació. Com deia el poeta, “tot està per fer i tot és possible”. Situats a la Catalunya del 2019, greus i crucials qüestions resten pendents de grans debats públics, discussions i decisions polítiques. N’esmentaré unes quantes:

*El model energètic, totalment depenent de les tres centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, que tenen les llicències a punt de caducar i presenten múltiples problemes de seguretat. La seva substitució per energies no contaminants està a les beceroles i pendent d’un decidit impuls governamental.

*El model de mobilitat, condicionat per la pròxima extinció de les concessions de les principals autopistes de peatge. Què pensa dir i fer la Generalitat? No se sap.

*El model de gestió dels residus, que penja de l’ampliació del gran abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola), que compta amb l’oposició frontal dels municipis veïns.

*El model de gestió de l’aigua, que està en els llimbs després de l’anul·lació de la privatització feta per Artur Mas a l’empresa Acciona.

*La sostenibilitat de la indústria del porcí (a Catalunya hi ha més porcs que persones), que ha provocat la contaminació d’una tercera part de les aigües freàtiques i la denúncia de la Comissió Europea.

*També la Comissió Europea ha denunciat les explotacions mineres de potassa del Bages, que contaminen la conca del Llobregat. Aquest any venç la pròrroga judicial per aturar els abocaments a Sallent i ja veurem què passa.

*El model sanitari públic, molt damnificat per les retallades pressupostàries i que sovint queda col·lapsat per interminables i angoixants llistes d’espera.

*El model educatiu públic, que ha de conviure amb el sector privat subvencionat i que pateix dèficits crònics, com els impresentables i tercermundistes barracots.

*El model universitari públic, penalitzat per unes caríssimes  i injustes matrícules universitàries que exclouen i allunyen els joves de famílies amb menys recursos, trencant la dinàmica de l’ascensor social.

El model d’ajuda a les persones socialment més fragilitzades, que ha naufragat estrepitosament amb la implementació de la renda mínima d’inserció. La manca d’inversions en la creació d’un potent parc d’habitatge públic provoca que es cronifiqui el drama dels desnonaments per impagament del lloguer.

Però el Parlament de Catalunya i les institucions d’autogovern no fan la feina que haurien de fer. Al contrari, estan segrestades i paralitzades per uns i altres, pels motius que tots sabem.

A Catalunya necessitem parlar clar, sense subterfugis que condueixen a malentesos i a la confusió. Per tant, cal ser seriosos i precisos. Aquí van deu preguntes i deu respostes per saber on som.

*Està disposat el president Quim Torra i el seu govern a desobeir la Constitució i les decisions dels tribunals espanyols?

-No. El 155 ja ha estat aplicat una vegada i pot tornar a ser-ho de nou, de manera més llarga i implacable, si cal, amb el consentiment de les grans potències europees i mundials. De cap manera, el govern de la Generalitat presidit per Quim Torra crearà una situació que porti a la intervenció de les institucions catalanes, a la destitució (sense sou) dels seus responsables i a la possible incoació de nous procediments judicials que puguin comportar penes de presó, començant per ell mateix. 

*Està disposat el president Quim Torra, en funció de les seves atribucions competencials, a obrir les portes de les presons catalanes on hi romanen tancats els líders polítics de l’1-O per tal que fugin?

-No.

*Estan disposats els polítics independentistes presos a fugir dels centres penitenciaris on són i marxar a l’exili si Quim Torra els obrís les portes?

-No.

*Està disposada ERC a donar suport a la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat?

-No i, per tant, Junts x Catalunya (JxCat) no té els vots per fer prosperar aquesta proposta i no cal que perdem més temps.

*Està disposada la CUP a recolzar els Pressupostos de la Generalitat que presenti el govern de JxCat i ERC?

-No i, per tant, necessiten, per ser aprovats, el suport dels comuns i/o del PSC.

*Té previst Quim Torra dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades davant aquesta situació de bloqueig?

-No. I encara que ho pensés, ni JxCat ni ERC no li deixarien fer.

*Té previst l’independentisme fer un front comú per les eleccions europees i municipals del 26 de maig?

-No. Ni ERC ni la CUP –que no es presenta a les europees- renunciaran a presentar candidatures pròpies. A més, cal veure com acaba l’aventura de Jordi Graupera, alimentada per l’ANC i teledirigida per David Madí. També és una incògnita saber què passarà amb Ferran Mascarell i amb el complicat encaix entre la Crida –l’artefacte polític creat per Carles Puigdemont- i el PDECat.

L’actualitat política catalana està inexorablement vinculada als moviments sísmics de la política espanyola, amb epicentre a Madrid. Des d’aquesta constatació, hi ha dues preguntes cabdals a respondre:

*Li interessa a JxCat i a ERC fer caure el govern de Pedro Sánchez, impedint l’aprovació dels pressupostos i provocant la convocatòria anticipada d’eleccions generals?

-No. Totes les prospeccions demoscòpiques indiquen que, en aquest cas, la suma de PP, Ciudadanos i Vox obtindria la majoria absoluta, la qual cosa esvaeix l’horitzó de l’indult dels nou polítics independentistes presos, que és l’única esperança raonable que els queda per sortir aviat de les presons.

*Li interessa a Carles Puigdemont fer caure el govern de Pedro Sánchez?

-Sí. La seva situació personal a Waterloo, molt complicada, només té una solució: provocar un daltabaix polític a l’Estat espanyol i aprofitar el totum revolutum que es pugui crear per veure què pesca i intentar obrir una finestra d’oportunitat per poder tornar a Catalunya sense passar per un judici i per la presó. Però tot això són cabòries inversemblants, sense cap fonament empíric ni polític.

*Qui mana a Catalunya?

-En tot cas, ha quedat demostrat que Carles Puigdemont no té prou poder ni té prou seguidors –el nombre d’inscrits al seu Consell per la República n’és el termòmetre- per imposar la seva voluntat al conjunt de la societat catalana.

Si queda un bri de responsabilitat en la classe política catalana i espanyola cal demanar-los que siguin coherents, que pensin en els altres i aprovin, amb les sumes que calguin, sense més dilació i pel bé de tots, els pressupostos generals de l’Estat, els pressupostos de la Generalitat i els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. És un pas imprescindible per poder afrontar els problemes que afecten la gent que els ha votat, precisament, per solucionar problemes.