El vodevil del procés va pel camí de drama. Com que del que es tracta és de guanyar eleccions rere eleccions, quan aquestes s’apropen els polítics no estan per hòsties, perden poesia i guanyen prosa. I ara, com si mai n’haguéssim sortit del tot, entrem en un llarg període electoral i, ja se sap, caldrà cordar-se els cinturons, que venen corbes.

Així, s’obren les portes del vodevil i els qui fa quatre dies prometien els càrrecs de consellers sortiran per una porta i reapareixeran per una altra, vestits d’alcaldes, regidors o diputats. En la guerra electoral, tot s’hi val, fins i tot desvestir sants per vestir-ne altres. Així, les eleccions generals del 28 d’abril, i les municipals i europees del 26 de maig, i les legítimes dèries de guanyar-les, estan despullant el Govern de Quim Torra. En aquesta bugada, el president ja ha perdut tres llençols i no tres llençols qualsevol. Primer va caure el veterà republicà Ernest Maragall, que s’encarregava de la conselleria d’Acció Exterior, i que Esquerra Republicana va decidir situar al capdavant de la candidatura per l’alcaldia de Barcelona. Ara, d’una tacada, Junts per Catalunya enretira del Govern dues ‘prima donna’: la consellera de Presidència i portaveu, Elsa Artadi, que situa de número dos de Quim Forn –pres i candidat ‘simbòlic’ a l’Ajuntament de Barcelona–, i la consellera de Cultura, Laura Borràs, que situa també de número dos de Jordi Sànchez –pres i candidat ‘simbòlic’ a les eleccions generals. Per completar el galimaties, cal recordar que ambdues ja deien ocupar les conselleries de manera ‘subrogada’, en lloc de Jordi Turull i Lluís Puig, respectivament.

Marxen a contracor, disciplinades, seguint la voluntat de l’omnipresent Carles Puigdemont. L’home necessitava fidels per purgar rebels i ha confós el Govern de Catalunya amb la pedrera de JxCat, com també ho ha fet Esquerra en el cas de Maragall. Jo que creia que el Govern català era el més sagrat que hi havia... Encara que sembli un contra sentit, es demostra una vegada més que el més important sempre és guanyar les eleccions, per damunt de governar bé. Així, mentre la independència o el que acabi sent no sigui una realitat palpable, m’agradaria conservar els millors peons pel Govern del meu país. Aquest Totum revolutum no ajuda a mantenir un país sòlid o a construir un país atractiu. Això de jugar-se totes les cartes a cada partida ens pot conduir a acabar proclamant la independència sense país.

El zenit es produirà a les eleccions europees, quan Puigdemont es batrà en duel amb Oriol Junqueras. Els dos, candidats més o menys simbòlics de JxCat i ERC, jugaran el partit de tornada de les darreres eleccions catalanes, en què el primer, des de Waterloo, va imposar-se contra tot pronòstic al segon, des de la presó. Les enquestes tornen a jugar a favor de Junqueras i Puigdemont, conscient del desavantatge, torna a treure’s conills del barret de mag; l’expresident diu ara que si és elegit eurodiputat, tornarà a Catalunya. Us sona? Ja ho va dir quan les catalanes, si bé després va matisar que el que havia dit era que si l’investien president, tornaria.

Ja se sap, ara diu blat, ara diu ordi...