Els catalans som un poble desmemoriat per al que ens interessa. Recordem els greuges del segle  XVIII com si fos ahir i en fem bandera fins al ridícul, però en canvi oblidem ràpid els abusos de poder dels nostres contemporanis i blanquegem les seves malifetes o, fins i tot, els tornem a votar perquè segueixin fent el mateix. No tenim remei: som un poble assenyat i preferim boig conegut que savi per conèixer. Per això està bé que de tant en tant algú ens recordi que la memòria fa el que vol, però la historia és la que és. I també que la corrupció sistèmica no coneix de sigles ni ideologies, té noms i cognoms il·lustres i es nodreix d’intercanvi de favors i portes giratòries. 

Escric això a propòsit de l’exposició  que l’Oficina Antifrau presenta al Palau Robert per celebrar els seus deu polèmics anys d’existència. L’organisme, creat pel Parlament per evitar que l’eròtica del poder no faci gaire estralls entre la classe política, ha recuperat els grans casos de corrupció catalana que han esquitxat convergents, democristians i socialistes, però també homenots que s’han fet d’or apostant al millor cavall. La mostra repassa grans escàndols mediàtics com els casos Mercuri, Filesa, Pretòria, Turisme, Treball, Hisenda, Pujol, 3% i Palau, i també planteja dilemes ètics més casolans per demostrar que tots tenim un preu, però no tots tenim la sort de ser comprats.

L’exposició, coordinada pel professor de la UAB i vell conegut de la professió periodística David Vidal, combina intencionadament els espais foscos amb els punts de llum i interpel·la el visitant amb preguntes incòmodes sobre els seus principis ètics. Hi ha una coincidència generalitzada a censurar que els servidors de la cosa pública rebin regals per agilitzar tràmits i que els polítics donin llum verda a projectes de benefactors que paguen sucoses comissions al seu partit. Amb més tolerància es jutja que el veí empadroni la filla amb els avis per tenir plaça a l’escola, que intenti pagar menys a Hisenda o que utilitzi els seus contactes per saltar-se la llista d’espera. Som un país de pecadors.

D’entre tots els casos rescatats de l’oblit em quedo amb el del 3% i no només perquè confirma la corrupció que exerceixen els partits quan es perpetuen en el poder. Testimoni directe de la famosa sessió del Parlament on Pasqual Maragall va etzibar a Artur Mas que el seu “problema” era el cobrament de comissions i de la inexplicable  tebior política exigint dimissions, aquest cas em va fer veure amb uns altres ulls la podridura del sistema i dels que viuen per servir-lo. Per això no em va sorprendre que anys després Rafael Ribó viatgés de franc a Berlin a veure la final de la Champions gràcies a un empresari relacionat amb el cas 3%. Com tampoc em va sorprendre que un cop enxampat, el síndic primer callés, després ho negués i al final admetés a contracor que havia comès un error. I que no passés res. 

Ribó va ser durant anys l’assot del pujolisme i encara recordo les seves incendiàries intervencions a les sessions de control enviant els consellers a la foguera. Després, en la distància curta, vaig descobrir que era un impostor i que la seva consciència de classe no tenia res a veure amb el que pregonava el seu partit. Menyspreava tothom en general i els periodistes en particular. La seva prepotència i arrogància el portaven a veure la palla en l’ull de l’altre i no la biga en el propi. I si això ho feia com a cap d’una formació residual, no vull imaginar quines llicències s’haurà permès un cop investit síndic perpetu amb la benedicció convergent.

Un dia, preguntant per l’abús del poder a Loretta Napoleoni, l’economista italiana em va dir que el nostre problema no era que fóssim pitjors que el veí, sinó que la dictadura ens havia impedit desplegar els mecanismes de control democràtic necessaris per garantir que qui la fa, la paga. Ningú ha vigilat mai i, com transmet l’exposició, sembla que ser honrat i humil sigui d’idiotes.