Ja que no la puc fer desaparèixer, aquest 2020 jo m'he demanat guanyar el que guanya la senyora Pilar. Perquè posats a passar penes per no arribar a final de mes amb dignitat com ha explicat que li passa a ella, prefereixo fer-ho guanyant 90.000 euros l'any en lloc de suar la cansalada per esgarrapar uns miserables 16.000. I si em paro a pensar una estona més en les pixades fora de test d’aquesta plumífera orgànica, em meravello de les dots d’estalvi a què m’obliga la precarització del capitalisme que ella venera perquè sóc capaç de pagar la hipoteca i els rebuts, i encara faig un raconet pensant en les vacances sense haver-me de saltar cap àpat. Els rics també ploren i la Pilar n’és l’exemple més clar.
No puc deixar de preguntar-me en què es deu gastar els doblers la biògrafa del destronat rei Artur. Jo me la imagino més aviat nedant en una piscina plena de monedes d’or com feia l’oncle agarrat del Pato Donald perquè quan més ric ets, més garrepa et tornes. I en el cas de la Pilar em temo molt que la dita es compleix al peu de la lletra. La seva gasiveria sempre ha estat motiu de comentari en el meu gremi i alguns encara recordem quan aterrava als estudis de 8TV per barallar-se amb el Cuní amb els cabells bruts i despentinats per estalviar-se els diners de la perruqueria. Jo la vaig entrevistar fa molts anys, quan encara era una de les dues branques del PI, a casa seva i em va oferir un got d’aigua de l’aixeta.
Però no vull començar l’any amargant el lector. Encara que sorprengui, vull transmetre esperança perquè per primera vegada l’any nou no ve només amb augment de preus sota el braç. El transport públic barceloní és més assequible per als usuaris habituals –que som la majoria- i ara tenim per endavant tot un any per reclamar impossibles com més freqüència de pas i més línies començant per la connexió dels tramvies. Diuen que la cosa va de rebaixar la contaminació, però al port no se’l toca i més d’un s’haurà de comprar cotxe nou. Felicitacions, doncs, a la fAda Colau per haver-se tret del barret una ZBE que no molesta ni el lobby portuari ni el dels cotxes.
L’altra bona nova és que de moment no haurem de tornar a votar a les eleccions del país veí i ens podrem concentrar a buscar un substitut digne per al president del club de la ratafia. Em nego a valorar les barbaritats que s’han dit aquests dies sobre el bipartit de Pedro i Pablo per part de diputats indignes de ser representants públics i em quedo amb la felicitat que em provoca imaginar els capellans sondats pregant per Espanya dia i nit sense haver d’anar al lavabo. Posats a demanar, desitjo que aquest 2020 sigui l’any de la política i que això és tradueixi en generositat per construir una societat més justa i moderna, respecte a les diferències, llibertat per als presos polítics presos i compliment dels compromisos.
I si trobeu que soc una somiatruites perquè espero massa i demano encara més, doncs aleshores em conformaré amb què aquest any nou ens porti salut i ganes de viure malgrat que el camí sigui costerut, la càrrega pesada i bufin vents de guerra.
