Les manifestacions ciutadanes d’un signe o altre que estem veient a Catalunya o les declaracions dels partits de dreta i ultradreta durant l’últim procés electoral posen de manifest com les grans paraules que van moure la ciutadania el segle passat –Llibertat i Igualtat- han estat usades, i a vegades prostituïdes, pels dirigents polítics que sense arguments volen créixer com a líders a curt termini. Tothom diu que és defensor de la democràcia i dels drets de tots els ciutadans, amenaçats per algú que ve de fora. Per la ultradreta son els independentistes, i per als independentistes és una nebulosa Espanya, segons ells opressora.

La crisi econòmica ha empobrit les classes mitjanes, i la nostra joventut té cada vegada menys expectatives de treball digne i de progrés personal. Per moltes raons personals i col·lectives, la ràbia personal i el ressentiment poden ser manipulats per paraules que donin sentit a les vides que havien perdut il·lusions i perspectives.

Les paraules grandiloqüents de la Il·lustració i les banderes, juntament amb el sentiment envers els polítics empresonats, estan movent voluntats cada cop més radicals, i, per tant, més allunyades dels interessos de la majoria. Ni la violència gratuïta als carrers contra el mobiliari urbà, ni el tancament de fronteres, i de carreteres i carrers, ni les paraules de la ultradreta intentant imposar les lleis de forma “implacable” i amenaçant a cada dues paraules amb acabar amb l’estat autonòmic,  permeten començar a construir nous espais polítics de convivència.

Ja ho hem vist durant la campanya electoral. Es repeteixen eslògans però no es construeix cap debat constructiu, i no es pot fer cap debat polític. No es pot demanar diàleg i centrar els debats en una sola proposta política amb el mantra de l’autodeterminació. Tal com diu Han, ens hem acomiadat tant de la dialèctica com de l’hermenèutica.  La veritable democràcia només es pot construir parlant, deliberant, arribant a acords i decidint. La veritable democràcia no és la imposició d’un vot més sobre els altres. I no es pot demanar diàleg entre governs quan no es té en compte més de la meitat de la ciutadania. 

Cal seure i parlar, sí, però començant per tots els catalans i catalanes, dins de totes les famílies i compartint taula amb amics i amigues. No hem d’oblidar que mai s’ha permès un veritable debat sobre quines necessitats tenim com a ciutadans i ciutadanes de Catalunya, perquè els que fa anys que només tenien una idea fixa han volgut imposar la paraula independència com una solució a tot el que no hem debatut. Un imaginari imposat sense debat, atiant la ràbia i el ressentiment com a combustible per mantenir gent als carrers sense saber on van. Com tots els nacionalismes, es busquen enemics exteriors per aconseguir una cohesió interior i per no parlar de l’ambigüitat, la corrupció i la manca de idees polítiques pròpies.

Les deliberacions prèvies i els debats que es van realitzar abans de l’elaboració de la Constitució Americana, com explica el professor Ramon Máiz al llibre El federalista, ens mostra que la constant preocupació dels constituents va ser la de generar un sistema de convivència que s’enfrontés a tot tipus de totalitarismes i al sistema jeràrquic i unitari de govern: “El sistema federal-republicà de govern és el que, mostrant-se més eficaç contra els perills externs, proporciona al mateix temps una major seguretat interna contra la formació de majories opressores”.

Els constituents van treballar de ple en las fórmules que van permetre una màxima representació, deliberació i participació, analitzant a fons les diferències entre la democràcia deliberativa i l’assembleària, amb una sorprenent claredat d’arguments que potser necessitem en aquest moment a Catalunya.

La tàctica d’imposar posicions unilaterals, amb força només parlamentària, basada a ser una nació que no ha estat capaç de fer una llei electoral proporcional,  ja no es pot sostenir. Catalunya no és un temple, i hauria de ser una àgora, como ens deia Antoni Puigverd. En democràcia l'àgora està oberta perquè pensem i decidim conjuntament com volem viure en el futur, sense imposicions encobertes i amb debats deliberatius. No es pot demanar diàleg amb altres governs si no es sap obrir el diàleg dins de casa nostra.

Seiem i parlem, catalanes i catalans!. Prou totalitarismes, i prou exclusions!.