Delirant

Mentre l’introspectiu Turull deixa enrere el miracle de la levitació i s’endinsa en la clarividència que provoquen onze dies de vaga de fam, la pàtria segueix girant com si no hi hagués Déu. En una setmana trepidant s’ha mort l’assot urbanístic de Barcelona, Mascarell s’ha presentat com a alcaldable a la recerca de candidatura –crec que els populars barcelonins encara no tenen cap de llista- i el Ciutadà Valls ha anat al Raval a tirar merda sobre la inseguretat i ha acabat foragitat per les putes anarquistes. També ha passat que els estomacs agraïts del pujolisme han presentat un llibre per blanquejar la imatge del gens honorable expresident exaltant la seva obra política i passant de puntetes sobre les pràctiques corruptes de la família.

Encara xocada per la irrupció de la ultradreta al Parlament andalús i de la tremenda responsabilitat que els eixelebrats catalans tenim en aquest fet tan lamentable, busco consol i no el trobo enlloc. Em passa com al Jordi Manent, que encara no entén com és que “persones intel·ligents han renegat de l’obra de govern de Pujol” i es lamenta dels moments irracionals que vivim. El meu estat de desconcert s’agreuja després de llegir la carta que la Isabel Turull ha escrit –i que ha publicat el diari Ararecriminant als bisbes catalans el seu silenci davant de tanta injustícia. “¿No va ser Jesús, que curava en dissabte, i en preguntar-l’hi, va respondre: Què és primer, la llei o les persones?”, recorda a la silent Església catalana. I jo només puc dir amén.

Estic pensant que a totes ens aniria bé un dejuni a Montserrat per recuperar el nord com ha fet Torra quan apareix Sánchez i diu que els republicans són uns egoistes perquè no volen presentar-se a Barcelona amb els convergents tunejats. Comprovo amb admiració que el règim estricte a base d’aigua mineral li està afinant la figura i la llengua. I aleshores recordo que fa uns dies vaig veure el Tete Maragall camí de la seu que ERC té sota casa meva. Em va cridar l’atenció perquè anava tort i encorbat, i caminava amb dificultats. No vaig poder evitar pensar en Abraracúrcix, el cap gal que es fa traslladar per dos guerrers sobre l’escut, i vaig trobar que seria la solució ideal per evitar-li un mal pas durant la campanya.

Em plantejava aprofitar el pont per començar a reduir la dosi de la medicació que prenc per fer front a un esgotador insomni, però amb aquests polítics no hi ha manera. De fet, després de veure les crides a la guerra santa que han fet els republicans des de Brussel·les, he optat per incrementar-ne la dosi diària. Si haig de ser sincera, de l’escabellat Puigdemont m’espero qualsevol cosa. La ingesta continuada de musclos contaminats passa factura. Tampoc em sobta el teatral Torra reivindicant la via eslovena i animant els catalans a immolar-se per la causa. El desconcert me l’ha provocat el bel·licisme verbal de Comín en avisar-nos que el tram fins a la independència serà dramàtic i que “ha arribat l’hora de pagar el preu alt, injust però inevitable de la nostra llibertat”. Doncs quan et moris, ja t’enterrarem.

No entenc aquesta fixació malaltissa amb Eslovènia. Hi vaig estar aquest estiu de vacances i tret de la natura –que és esplendorosa- i de les autopistes que travessen el país de nord a sud per facilitar l’arribada dels turistes alemanys i austríacs a la Mediterrània, no tinc res més a destacar. La seva independència unilateral d’una Iugoslàvia en descomposició va deixar morts, ferits, destrosses i milers de ciutadans d’origen serbi i croat sense drets i condemnats a un exili forçós. Aquella via també ha deixat una frontera absurda on t’hi pots passar hores fent cua i un exacerbat sentiment nacionalista xenòfob que fa enrogir de vergonya, igual que el nostre delirant desGovern.

(Visited 37 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari