És evident que no hi ha dues Catalunyes. Dubto que tingués raó Antonio Machado quan deia allò de “españolito que vienes al mundo, una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Un exemple del que dic és la trajectòria ambigua i contradictòria que de Miguel de Unamuno ens ofereix Alejandro Amenábar a la seva darrera pel·lícula “Mientras dure la guerra”. Estic més a prop de l’expressió “Hi ha gent per tot”. Especialment després d’un trajecte en metro per Barcelona.

Per això em revolta que s’identifiqui l’administració política catalana com la del 3% per culpa d’un nombre de persones –no petit, això també és cert- que la van utilitzar per omplir-se les butxaques i finançar els seus partits i aventures ideològiques. L’administració catalana està farcida de gent treballadora i honesta que intenta fer la seva feina el millor que sap i pot i que és amable i comprensiva amb les reclamacions dels ciutadans i ciutadanes als quals até.

M’agradaria molt que, ben aviat, associem aquesta administració no amb el 3% dels corruptes sinó amb el 30% de la reducció de les taxes universitàries que el vicepresident del govern, Pere Aragonès (ERC), ha anunciat que inclourà en els pressupostos de la Generalitat per l’any vinent.

Aquest anunci va coincidir amb el del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans que renunciava a la vaga indefinida que va promoure després de conèixer-se la sentència del Tribunal Suprem del cas del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. La pressió d’aquests estudiants va portar els rectorats de les universitats públiques a acceptar que als vaguistes se’ls habilités una via especial per qualificar-los les assignatures del primer semestre sense necessitat d’anar a classe. A veure com resolem això ara!

Molts alumnes ens recorden als professors universitaris que un suspens els suposa un cost econòmic al qual els és difícil fer front després de pagar unes matrícules que superen els 2.000 euros. Si els nous pressupostos de la Generalitat retallen 600 o 700 euros aquestes taxes l’ovació serà generalitzada als passadissos de les facultats i a les llars dels nois i noies que no s’han matriculat a la Universitat els darrers anys pel cost de les matrícules.

La secretaria d’Universitats depèn de la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, del PDeCAT, el partit hereu de la Convergència Democràtica que governava el 2012 quan es van pujar les taxes un 67%. El secretari d’Universitats i Recerca era, en aquell moment, Antoni Castellà, aleshores dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya i avui diputat al grup d’ERC al Parlament.

La política dona, a vegades, uns tombs estranys. Que Catalunya passi de ser la del 3% a la del 30% en serà un d’aquests tombs. L’aplaudiré fins i tot amb les orelles. I faré veure que no veig què fa Antoni Castellà.