Francisco Franco va morir oficialment el 20 de novembre de 1975 als 82 anys, d'una hemorràgia intestinal. El seu règim, el franquisme, ho va fer després, per atac irreversible de democràcia. Tota la resta, inclòs el seu re-enterrament o la miserable associació que ha fet el nacionalisme català de Franco i el franquisme amb Espanya, és una instrumentalització interessada.
S'ha dit, també de manera interessada, clar, que el franquisme va desaparèixer per obra i gràcia de la mort del seu creador, Franco. I no és veritat. Si la salut de Franco era, des de feia temps, fatal (greu ferida de guerra al Marroc, accident de caça, tromboflebitis…), la del seu règim era pitjor. Encara que li interessés als vencedors occidentals de la II Guerra Mundial, el franquisme era contemplat de reüll perquè, entre altres coses, constituïa una molèstia per a la propaganda liberal dels EUA i els seus aliats. Cosa que, naturalment, va acabar traslladant-se a les pròpies files de la dictadura.
Així, ja des dels finals dels 50, coincidint amb l'anomenat Pla d'Estabilització, el franquisme del 36 comença a fer figa, segons certifiquen els historiadors. Vint anys després, en les files del franquisme i, per descomptat, en el món de l'economia i en sectors socials addictes al règim, se somia amb la manera d’acabar amb el que consideren una rèmora per als seus interessos. Dit amb altres paraules: el franquisme estava implotant, a pesar que encara continuava avalant sentències de mort.
Això ho van veure els demòcrates i molt en particular els comunistes, que van ser decisius per acabar amb el règim. Les polítiques de reconciliació, l'acció dels partits i els sindicats clandestins, de molts intel·lectuals i estudiants, dels barris obrers…, que lluitaven per la democràcia, va ser la catapulta que va acabar derrocant el règim franquista. I així va arribar la democràcia del 1978, mitjançant un pacte entre el franquisme agònic i els qui, d'una manera o una altra, havien lluitat contra ell, des de fora.
D'aquí va arrencar la transició democràtica, i d'aquí va néixer la Constitució del 78, una mena de miracle, al qual qualsevol demòcrata ha d'estar especialment agraït. I tot això, sense cap dubte, no passa com la gestació de la Santíssima Mare de Déu, sinó amb els seus corresponents greuges i desgreuges, filies i fòbies, ferides i cicatrius. Què va quedar del franquisme? El que queda de qualsevol dictadura i fins i tot menys. Nostàlgics, que feien les delícies de l'esquerranisme de bullanga, o que anaven a missa el 20-N a Cuelgamuros. És a dir, símbols i, com no, la polseguera de rancors, frustracions o el que sigui que deixen després de sí molts anys d'exercici despòtic del poder, després d'una guerra civil. També un monument macabre, el Valle de los Caídos, del qual no se sap ben bé el seu sentit, i on es va enterrar a Franco.
Ara, 44 anys després, les seves despulles han estat traslladades a una altra tomba i la cosa, que hauria d'haver passat més aviat en la intimitat, s'ha convertit en un espectacle, per obra i gràcia dels mitjans de comunicació, que no perden l’ocasió d’incrementar audiències a costa de truculències, i d'estaments polítics que no se sap ben bé si són els seus mentors o els seus escolans. Soroll, en fi, instrumentalitzat per cadascú per emportar-se l'aigua al seu molí.
I per a soroll, desagradable, mesquí, interessat, mentider, innomenable, el que està provocant el nacionalisme català quan associa el franquisme amb Espanya. Només qui no ha conegut el franquisme, se n'ha beneficiat o en formava part i que actua amb la pitjor mala bava és capaç d'encunyar una comparació semblant. Però aquí està, per a consum dels ja convençuts. Res d'estranyar, entre els qui, per exemple, arriben a dir en públic que hauria de prohibir-se llançar escombraries al Mediterrani, a propòsit de la defunció d'un pilot militar en el Mar Menor. En fi, seguint la recomanació de l'Evangeli segons Sant Lluc: “Deixeu que els morts enterrin als seus morts”, encara que sigui per pur exercici de salut mental.
