Cada cop que trec el cap en aquest espai, que tinc l’honor de compartir amb Cristina, Siscu, Xavier i Jaume, descobreixo, no sense aprensió, que porto més de dos mesos sense dir aquesta boca és meva. I em costa explicar-m’ho. És conseqüència de la natural depressió subsegüent als successos d’octubre? Tetanització, com la què està afectant als emmudits pregoners del procés? Contagi de la febre groga? Simple avorriment? Efecte dels opiacis del 155? Potser només és producte d’alguna de les mil vicissituds de la quotidianeitat.
Total, que aplicant-me el conte de la reflexió que suggeria en l’article del passat 21 de desembre, confesso que, entre les abundantíssimes qüestions que m’amoïnen, figura amb llum pròpia la qüestió dels Jordis, Oriol Junqueras i Joaquim Forn; és a dir, la dels presos del procés. Com afectat per la icterícia, tot l’espai públic, físic i psicològic ha adquirit un color groc, teòricament destinat a recordar-nos que a Espanya hi ha presos polítics (catalans), que, en conseqüència, no hi ha democràcia i, fins i tot, que Franco mai no se’n va anar.
No rius, sinó mars de tinta han corregut entorn de la qüestió. De la nit al dia, com succeeix amb altres de les moltes cares del procés, som apel·lats a debatre sobre complexes qüestions jurídiques. Cosa que, cal recordar, no és solament obra de l'”Estat”, en llenguatge nacionalista, sinó dels artífexs de l’invent independentista que, des del minut zero, han jugat amb entusiasme en aquest camp. Sinó, que l’hi preguntin a Carles Viver Pi-Sunyer i els seus boys. Més enllà, en fi, d’aquesta condició d’advocats de secà, al fet que estem reduïts quan se’ns exhorta a pronunciar-nos sobre si els quatre líders independentistes són o no són presos polítics, caldria plantejar-se, em sembla, algunes qüestions connexes, no exemptes d’interès.
Per exemple, si la política és, com sembla, un territori blindat pels qui l’exerceixen. O, dit d’una altra manera, que en la política hi cap tot; que pel sol fet d’exercir-la, un queda deslliurat de les responsabilitats i conseqüències que comporten els actes humans. Una mica d’això existeix, fins i tot formalment, amb la figura de l’aforament, que sembla referir-se a qüestions, diguem-ne, relacionades amb la delinqüència comuna, com robar, que tan de moda està.
I què passa amb la delinqüència política refinada? És que una decisió política que comporta greus perjudicis, en moltes ocasions quantificables, a les persones i fins i tot a grans conjunts socials, està destinada a passar de llarg, com un núvol d’estiu? I si, a més, vulnera les lleis?
Passa amb això de la política quelcom semblant al que passa amb els diners: com constitueixen una clau del sistema de coses dominant, el sistema, inclòs el marc jurídic, esclar, tendeix a emparar-los, protegir-los, descriminalitzar-los… Si la propietat és un robatori, compte amb portar les coses a l’extrem a l’hora de jutjar-la. Es pot jugar, esclar, però de manera limitada. I tres quarts del mateix amb la política. Per no haver-hi, com amb els diners, no hi ha ni figures penals adaptades a certes malifetes. Perquè si n’hi haguessin, i vistes les conseqüències de certs actes, els càstigs serien incommensurables. I que consti que això no implica reclamar la instauració de tribunals polítics sinó, simplement, recordar que la política, per ser de tots, ha de donar exemple de decència.
