Nosotros, los que tenemos más de sesenta años –va escriure el novel·lista Pío Baroja en un article titulat La decadencia de la cortesía– vivimos a contracorriente: cuando éramos jóvenes, mandaban los viejos; la gente de pocos años no tenía derecho a opinar y menos a disponer; ahora, en cambio, el papel de los jóvenes ha subido y el de los viejos ha llegado a tener poco valor”.
L’article forma part d’un llibre editat durant l’estiu del 1958, “mientras el maestro se halla sumido en gravísima enfermedad”, segons consta en una nota al final del text, i va ser promogut per uns amics per tal d’intentar que li fos concedit el premi Nobel a Don Pío, que moriria, sense Nobel, el 30 octubre d’aquell mateix any, a l’edat de 84 anys.
L’article, però, és anterior al 1958: devia ser escrit durant una estada del novel·lista a França i poc després de la guerra espanyola: l’autor, quan parla de diverses formes d’impertinència, sentencia que els espanyols, “ahora están achicados” i, en referència explícita als camps d’internament de la Catalunya Nord, explica que llavors a França hi devia haver un mig milió d’espanyols, a més dels militars de la zona roja (sic) que es trobaven internats al sud, i afegeix que, amb la guerra, “todo
el mundo tiene la conciencia de que nuestra fama de gente brutal ha aumentado y queremos pasar inadvertidos”
La decadència de la cortesia: per il·lustrar-la Baroja destaca que a principis del segle XX el vell era dogmàtic i pedant (“las canas tenían un valor tradicional y patriarcal”), mentre que ara és el jove el que dogmatitza i es fa el pedant. I posa com a exemple els centres d’ensenyament, on s’ha passat, segons diu, de l’arbitrarietat i el capritx dels professors a la impertinència dels alumnes, que es consideren amb atribucions per interrompre i destorbar. Aquesta constatació, feta fa uns vuitanta anys, és força semblant a la que podríem fer avui, si bé la situació a les escoles i als instituts, segons ens expliquen els actuals ensenyants, s’ha agreujat de forma alarmant: en molts centres d’ensenyament han augmentat les agressions als professors i entre alumnes, i aquesta agressivitat és acceptada per una part de l’alumnat com una cosa gairebé positiva.
Baroja deia amb raó que la violència juvenil, “aceptada como buena, es uno de los motivos de que desaparezca la cortesía en el trato humano”. Baroja també destaca la manca de cortesia dels estudiants joves envers les dones (“no se levantan para saludarlas […] y tienden a no oír a su interlocutor mientras lanzan un chaparrón de afirmaciones categóricas”), si bé afegeix que a elles els agrada que les tractin com a camarades, sense tenir en compte que una cosa no exclou l’altra. En aquest sentit, l’autor d’El árbol de la ciencia explica l’anècdota d’una madrilenya que va considerar que un amic seu era un home de l’antiga escola pel fet que no interrompia de seguida la persona amb la qual parlava i perquè s’aixecava si s’apropava una senyora.
Això d’aixecar-se: personalment he comprovat que són dones, i no sempre joves, la gran majoria de les persones que s’aixequen de la cadira als autobusos de Barcelona per cedir el seu lloc a alguna persona gran o impedida, o a una dona embarassada. És clar que també he tingut l’experiència, més aviat frustrant, d’intentar cedir el lloc –o donar preferència de pas– a una dona, i trobar-me que el meu gest era refusat gairebé com a impertinent, com si em diguessin: “Ves a saber què vol aquest home que vol ser amable amb mi!”. De tota manera, sempre és preferible equivocar-se a mostrar-se descortès.
Podríem concloure que la cortesia, entesa com a manifestació de respecte envers l’altre, cortesia que és condició necessària, tot i que no suficient, per ser solidaris, pràcticament ha desaparegut del nostre món, però probablement exageraríem.
Malauradament la descortesia impera en molts cercles polítics i socials, cada cop més tancats i que sovint semblen olles de grills, però també hi ha persones –cercles oberts de persones– amb les quals no és difícil intercanviar frases amables, encara que no ens vulguin vendre res, persones que gairebé no criden i que, com ha deixat escrit el filòsof Vincent Delecroix, procuren no manifestar-se indiferents als nostres problemes comuns, ja que saben que aquesta indiferència és sempre el principi d’una tolerància culpable a la injustícia.
