El cos de la Valeria, una nena d’1 any i onze mesos, jeu al Rio Bravo junt al seu pare, l’Óscar Alberto. Venien fugint de la violència i la pobresa de El Salvador, buscant asil als Estats Units. La decisió de l’administració Trump de deixar-los en territori mexicà a l’espera de la resposta positiva a la sol·licitud d’asil, ha produït que famílies i persones prenguin la decisió d’entrar per vies perilloses. Com ha sigut el cas de la Valeria i els seus pares.

La imatge ha donat la volta al món posant de manifest la ineficàcia i la duresa de les polítiques migratòries actuals. Si això succeïa a la zona nord de Mèxic, al sud, a la frontera amb Guatemala, el passat mes de juny el govern de López Obrador va desplegar 6.000 efectius de la Guardia Nacional per fer front a la migració. L’anunci d’aquesta mesura es va produir al concloure el segon dia de negociacions per evitar la imposició d’aranzels nord-americans als productes mexicans.

La dura mà de Trump en la política migratòria no deixa treva. Mentre encara fa mal a la retina la imatge desoladora dels menors separats dels seus pares a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, ens arriba aquesta de la Valeria amb el seu pare, fet que ha fet dir a molts “De nou, un Aylan Kurdi”. I tantes altres morts, de les quals ni ens assabentem. Un informe recent del col·lectiu Caminando Fronteras alerta que el 75% dels migrants ofegats a la Frontera Sud no els troben mai.

Però no cal anar tan lluny per constatar la duresa i la complexitat de la situació. Aquí, a Europa, se sap que amb el bon temps augmenta el nombre d’embarcacions que intenten arribar a “terra segura”. Fa tan sols uns dies rebíem la noticia de la tràgica mort de 22 persones que viatjaven en una pastera des del Marroc rumb a Espanya. Un final que podria haver sigut molt diferent tenint en compte que Salvament Marítim havia rebut l’avís d’una ONG alertant que una embarcació es trobava a la deriva amb 49 persones. No va haver-hi resposta, i 22 d’elles van morir i van ser llançades al mar.

Una altra ha estat la sort dels 42 migrants que han sigut rescatats pel vaixell Sea Watch 3, que ara esperen en terres italianes que es defineixi el seu nou destí. Carola Rackete, la capitana de l’embarcació i responsable de salvar les seves vides, va ser arrestada sota l’acusació de delictes que podien comportar 15 anys de presó. Tot i que va ser posada en llibertat, Salvini ha sigut contundent en un missatge amenaçador llançat contra ella i les embarcacions de salvament marítim, com l’Open Arms i l’Aylan Kurdi. Per la seva part, Óscar Camps ha decidit també desobeir i continuar amb el seu treball de salvar vides en alta mar.

Cap a ells - Rackete, Camps i altres – no cessen els elogis i els missatges de suport a las xarxes. I no n’hi ha per menys. No obstant, és important recordar que l’objectiu no s’hauria de limitar a regularitzar ni a legalitzar aquests rescats, sinó evitar que les persones es llancin al mar posant les seves vides en perill. Per això, és necessari habilitar vies legals i segures. Algunes mesures ja existeixen, però falta aplicar-les. Els corredors humanitaris, posar en marxa la Directiva Europea de Protecció Temporal, el reassentament i la reubicació, i eliminar el visat de trànsit imposat a determinats països, són alguns exemples.  Fa temps que també es proposen altres mesures, com els visats humanitaris o la possibilitat de demanar asil en ambaixades i consolats als països d’origen (article 38 de la Llei d’Asil de l’any 2008, sense reglament aprovat fins ara).

Les prediccions apunten que els propers anys cada cop hi haurà més persones que decideixin emprendre el viatge cap a terres europees. El Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, prenent les dades de Nacions Unides,  assenyalava recentment: “D’aquí al 2050, Europa perdrà uns 150 milions de persones en edat de treballar, mentre l’Àfrica en guanyarà prop de 750 milions”. Explica Amorós que las previsions anuals d’expedició de visats de treball són de poc més de 30.000.

Un panorama actual i un visionat a futur que no fa més que constatar que cal un canvi en el plantejament de las polítiques migratòries. Pel dret a la vida i a la dignitat de les persones migrants; i pel respecte i la dignitat d’aquesta societat, perquè no podem ser còmplices d’aquestes morts, d’aquestes polítiques migratòries inacceptables.