Ahir vaig anar a Barcelona amb la finalitat d'assistir a la convocatòria que em va arribar via e-mail de part del Procés Constituent. L'acte de Montjuïc va ser emotiu, reivindicatiu i també alegre, malgrat que travessem uns moments duríssims i això també es reflectia en el rostre dels assistents. Les actuacions artístiques es van intercalar amb diferents discursos, els quals van posar en relleu les nombroses problemàtiques socials actuals, causades per la despietada tirania capitalista. Sento particular admiració per la tasca humanitària que desplega la PAH, que ha rebut un merescudíssim reconeixement a nivell europeu. En aquesta plataforma, no es limiten a emetre bonics parlaments sinó que estan plenament implicats en una tasca concreta, d'ajuda real i immediata a persones que es troben en una situació límit i se senten desemparades per l'Administració.

 

Sense un habitatge digne, com s'ha comprovat a bastament en diferents països, s'esdevé una cascada de gravíssimes penúries, tant financeres com sanitàries. Malgrat que pugui semblar que els desnonaments només afecten determinades famílies, més tard o més d'hora, tota la societat en paga les conseqüències. Al mateix temps, la pressió política que promouen, impulsa canvis estructurals a llarg termini, encaminats a prevenir futures tragèdies. Per tots aquests motius, els considero un referent a seguir. La delegada de Girona, Marta Afuera, va recordar la lluita que mantenen en el bloc de Salt i va demanar a totes les persones a qui els sigui possible, que acudeixin al municipi els propers dies 15 i 16 d'octubre, a fi i efecte d'impedir que els ocupants de l'edifici n'hagin de marxar i puguin veure's abocats a la intempèrie.

 

El drama de Lampedusa -no és cap novetat, però el nombre de morts posa el tema en portada-, ressalta que l'ajuda d'emergència és de cabdal importància. No ens podem permetre el luxe de posposar-la ni un minut més. L'hem de demanar amb més força que mai a les institucions que suposadament ens representen. És precisament en els moments de desgràcia col·lectiva, que es demostra la grandesa dels homes i dones que es dediquen a la política. Malauradament, en comptes de pensar com a bons estadistes, massa sovint no hi veuen més enllà dels seus interessos immediats i per això ens cal sortir al carrer. La vulneració constant dels drets democràtics fonamentals és clamorosa, cruel i completament injustificable des de cap punt de vista. Tal com proclama la coratjosa alcadessa Giusi Nicolini, necessitem l'ajuda ara mateix i no s'hi valen més excuses.

 

Un cop vaig haver dinat, em vaig passejar per la ciutat i la caminada em va conduir casualment cap a la plaça Sant Jaume. Allà vaig veure que s'hi coïa una altra vindicació, aquesta vegada, convocada per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència. Diversos participants estaven enllestint els preparatius per reclamar més agilitat de cara a la convocatòria de l'esperat referèndum, que hom veu perillar per l'ambigüitat dels partits que encara no han trobat ni data ni pregunta. S'hi respirava un ambient familiar, agradable, rebel. Vaig decidir quedar-m'hi perquè es tracta d'una altra demanda plenament democràtica i necessària per trobar una sortida a la tensió del present. Em vaig adonar que hi ha una tendència creixent a unir les accions de caràcter sobiranista a les de perfil més netament social. Els discursos del migdia eren perfectament compatibles amb els de la tarda. De fet, són diversos els moviments d'esquerres que demanen la independència per canviar-ho tot.

 

Sigui com vulgui, està clar que la societat bull i estem més vius que mai. Atesa la magnitud de les reformes que pretenen imposar-nos, bona part de ciutadans ens hem convertit en activistes disposats a persistir en les diferents protestes que brollen arreu. La perseverança és un mot clau. En paraules de la Teresa Forcades, farem la revolució i la tornarem a fer.