Com totes les institucions humanes, el matrimoni no acostuma a complir plenament amb les expectatives de les persones que decidim, més o menys lliurement, acollir-nos a les seves regles de joc . Hi ha qui pensa –la publicitat contribueix enormement a crear aquest estat d’opinió- que el matrimoni pot arribar a ésser una font de felicitat, equiparable a la que pot derivar-se de la visió d’una bona pel·lícula, com per exemple Casablanca, o de la lectura d’un drama colpidor, con ara Romeu i Julieta.
Una felicitat certament efímera; els propis mitjans de comunicació ens informen a diari dels trencaments, divorcis i separacions que es produeixen entre les parelles de gent famosa o famoseta que, obeint uns sentiments que semblaven incombustibles, havien optat pel camí matrimonial, unes parelles que un temps abans ens havien estat presentades com a harmonioses i envejables.
Hem de suposar que aquestes parelles de famosos havien decidit la seva unió il·lusionades amb la idea de construir quelcom sòlid i durador, i no solament enlluernades per la idea de la cerimònia i celebració del matrimoni, o per les quantitats d’euros que presumiblement podien arribar a cobrar de l’anomenada premsa del cor per l’exclusiva de les fotos del seu enllaç . Com de tot hi ha d’haver en aquesta vinya del Senyor, també hi ha parelles que es casen per motius fiscals, o per ampliar el seu període de vacances. En fi, ja se sap.
S’acostuma a dir que va ser a partir de principis del segle passat que es va generalitzar (parlem d’Occident) el costum de casar-se havent triat prèviament i lliurement la parella; queda per a un altre article la qüestió, sempre complicada, de qui dels dos membres de la parella va triar l’altre, o si la tria va ser simultània, com volen els partidaris de l’amor- matrimoni a primera vista. Així, el matrimoni, almenys sobre el paper, era considerat com la culminació d’un procés d’enlluernament que desembocava en un sentiment amorós que es volia, sinó etern, sí tan llarg com un inacabable viatge de noces. Si, tal com expliquen alguns literats, per a conèixer-nos a nosaltres mateixos, és convenient donar la volta al món, per conèixer la nostra parella potser convindria donar-hi dues voltes.
Antigament, per tant, el matrimoni no tenia molt a veure amb l’amor: la mateixa etimologia de la paraula (qualitat de mare) i la seva contraposició a la de patrimoni semblen indicar que el matrimoni constituïa una societat desigual, en la qual la dona va ocupar, històricament, una posició subordinada a la de l’home . En l’obra col·lectiva Història de la vida privada (Taurus, 2017), s’afirma, potser amb certa exageració, que en els contractes que uneixen dos patrimonis solidaris o dues misèries populars no intervé gairebé mai l’amor i, si tal vegada sobreviu, és una feliç coincidència.
Tanmateix, si la comparem amb altres , el matrimoni és una institució que ha resistit bé el pas dels anys, que tantes institucions desgasten; és evident que no és un camí de flors i violes però li passa quelcom similar al que Churchill deia de la democràcia: és el pitjor de tots els sistemes de relació entre dues persones, excloent tots els altres.
Cal desmentir també tot tipus d’apriorismes i frases fetes sobre la durada de l’amor dins la relació matrimonial: no és cert que duri només 5 o 7 anys; aquesta doble flama (l’amor i el sexe) de què parlava el poeta Octavi Paz, i que tant ens ajuda a continuar aquesta aventura de la vida, pot perdurar, si els membres de la parella aprenem a administrar-la amb cura, tota una vida: “No és el amor que muere –cantava Cernuda– somos nosotros mismos”.
El gran Sempé, en un dels seus dibuixos més memorables, ens mostra, en una casa de sostres altíssims i de mobiliari gairebé rococó (pura burgesia francesa), un home que després d’entrar per la porta principal d’aquella mena de castell, li diu a la seva dona (o amant), que roman dreta junt a dues butaques d’orelles: “Tinc fred, tinc gana i vull amor”, per aquest ordre. Ben administrat, el matrimoni pot servir per apaivagar aquests tres desitjos. Voltaire, al seu diccionari filosòfic, afirmava que les noces fan els homes més prudents i virtuosos i, citant un polític italià, deia que si el poble jueu no hagués considerat el matrimoni com la primera llei de l’home, i hagués tingut convents de monges, s’hauria perdut per sempre.
(Dedicat a Susanna)
