Ens pot semblar llunyà, però no fa ni un any que la presidenta del PDECat a Barcelona, Mercè Homs, anunciava solemnement que Neus Munté havia resultat la guanyadora de les primàries per triar el cap de llista de les eleccions municipals al cap i casal de Catalunya amb més d’un 67% dels vots emesos. A l’hora de la veritat, el candidat serà Joaquim Forn, mentre que el segon lloc l’ocuparà l’Elsa Artadi.

Es podria pensar que és una excepció, atès el gran respecte per la democràcia i els seus valors que expressa l’independentisme, i que del que es tracta veritablement és de denunciar la situació dramàtica que viuen els polítics jutjats pel Tribunal Suprem, però resulta que el congrés regional d’ERC va oficialitzar el 10 de març de 2018, al Centre Cívic de Can Felipa, la victòria d’Alfred Bosch en les seves eleccions primàries a l’alcaldia. Avui el candidat és Ernest Maragall, un provecte septuagenari exsocialista que té com a principal mèrit ser germà de l’alcalde més enyorat de la història de Barcelona, Pasqual Maragall. I com que la cosa va d’ex, la segona plaça de la llista l’ocuparà la fins fa poques setmanes portaveu dels Comuns al Parlament, Elisenda Alamany, una dona d’idees tan clares i coherents, que un dia se’n va a passejar per la vora de l’Onyar i acaba demanant el vot per a Guanyem Girona.

Aquest manifest respecte per la voluntat del poble, si més no la dels militants, no es circumscriu a unes formacions polítiques en permanent estat d’ebullició. També afecta a aquesta proclamada societat civil, que sembla limitar-se a tan sols dues entitats. Així, quan l’any 2015 Carme Forcadell va ser elegida diputada i presidenta del Parlament, l’Assemblea Nacional Catalana va celebrar unes eleccions per triar el seu substitut. S’hi van presentar Liz Castro, Agustí Alcoberro, Rosa Alentorn i Jordi Sànchez, que va quedar en quarta i última posició. Sempre amatent al mandat popular, el secretariat nacional va exercir el seu dret a decidir i va fer Sànchez president per àmplia majoria.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’acords amb una clara empremta democràtica per part de tres organitzacions que a hores d’ara segueixen defensant la legitimitat del pseudo-referèndum de l’1 d’octubre perquè existia un mandat polític que emanava de la voluntat del poble reflectida en una majoria parlamentària. I així va ser, malgrat petits detalls sense importància, com no tenir competències, saltar-se l’Estatut i tenir un nombre de vots inferior al 50% del cens, com ens vam veure embrancats en una peculiar campanya per fer una consulta de la que ningú sap a hores d’ara d’on va sortir el cens, i en què, vista la manca d’entusiasme participatiu d’alguns partits, els propis organitzadors van imprimir i penjar cartells del PSC, Ciutadans o el PP demanant el vot negatiu, a veure si així s’animaven una mica. En el fons la revolució dels somriures sempre ha tingut aquest component imaginatiu per canviar la realitat i retorçar-la fins a fer-la encabir en uns desitjos confosos amb drets.

Per això, el criteri que sosté la legitimitat del referèndum deixa de ser vàlid quan el Parlament de Catalunya aprova una moció on es demana al President de la Generalitat que convoqui eleccions o se sotmeti a una qüestió de confiança.D’arguments per justificar l’escamoteig no en falten, des d’”aquest no és el Parlament elegit pel poble sinó per Llarena perquè hi ha diputats que no poden votar” -obviant que això és així perquè els  presos i fugits exconvergents s’han negat a delegar el seu vot, com han fet els republicans-,  reptant l’oposició a presentar una moció de censura, o adduint, com la nova estrella emergent de l’univers independentista, Josep Costa, que "políticament la moció ha estat rebutjada, perquè s'ha de ser fidel als resultats de les eleccions del 21-D”, sigui el que sigui el que signifiqui això.

Vist amb perspectiva, un diria que pels independentistes el resultat d’una votació és una cosa relativa, que està molt bé quan legitima que uns quants facin allò que els rota, però passa a ser més aviat indicatiu, o directament il·legítim, si el resultat no és del seu grat. Si de debò això va de democràcia, quina por deixar-la a les seves mans.