Amb afany d’ampliar la base social de l’independentisme que, com s’ha posat reiteradament de manifest en totes les eleccions al Parlament, no arriba ni a la meitat dels votants de Catalunya, el “procés” s’ha dedicat a daurar la píndola, que significa endolcir, dissimular, un dany o perjudici.
Així ho ha reconegut el mateix exconseller de Sanitat, Toni Comín, que, des de Brussel·les, ha declarat a una emissora que “l’independentisme ha preferit escoltar la part del relat més èpica, més emocionant i més bonica“, en contraposició a les veus que alertaven sobre “la repressió de l’Estat” o “que els governs europeus no ens reconeixerien al matí següent d’una DUI”.
No queda clar en les paraules de Comín, quin és l’abast del subjecte independentista que cita. Es refereix al “procés”, entès com un tot, o al personal, associat a ell? En qualsevol cas, sí reconeix explícitament que no solament hi havia un relat, que incloïa l’èpica, l’emoció i la bellesa, sinó que aquest se sobreposava, dominava, tot la resta: és a dir, el què ell qualifica de repressió de l’Estat (més correctament, la reacció de l’Estat) o que els governs europeus no ens reconeixerien… En definitiva, ve a dir Comín, amb la boca petita, esclar, que la il·lusió es va superposar a la raó en el “procés”. Que els artificis, mentides i encantaments…, propis de l’èpica, l’emoció i la bellesa, constitueixen el fonament de l’aventura independentista.
En aquesta mateixa perspectiva, el “procés”, tal vegada contaminat per les “entitats”, producte del gabinet fosc d’Oriol Soler i els seus col·legues, o vagi vostè a saber de qui, es presenta a si mateix com una espècie de gran ONG. Un artefacte del bon rollet, de la bona gent (enfront dels dolents), una causa sublim, sense fissures i, sobretot, sense interessos. Per a mostra un botó. Propagandistes de la no-violència adscrits al “procés”, entre els quals es troben alguns deixebles de Lluís Maria Xirinacs (que no estan renyits amb el pessebre) no van dubtar a ensinistrar, de manera improvisada, a gent utilitzada com a escuts humans en la trista jornada de l’1-O.
Però el més curiós del cas és que, lluny de reconèixer els propis errors (potser imposible, atesa la seva dimensió), Comín dedueix que el camí “està tenint corbes més complicades de les què la gent podia preveure“. O sigui, que les “corbes” (així es poden ara denominar desastres com l’escissió social, la psicotització, l’estampida de centenars d’empreses, etc. etc.) no són cosa dels qui ho han propiciat, sinó de la “gent”. Gent, senzilla, que vivia el “procés” com una festa major i no s’havia assabentat que el tema era molt més gros del que podria semblar.
Consideració que, procedint d’un dels màxims responsables del “procés”, sembla reflectir el que en psicologia es denomina mitomania, un trastorn de la personalitat que fa que la persona tergiversi i modifiqui la realitat per ajustar-la als seus desitjos, actuant com si les seves fantasies anessin a fer-se realitat. Tret que els narradors del “procés” són, en realitat, fabricants de píndoles, que Sebastián de Covarrubias va definir com “unes boletes medicinals i purgatives, que es prenen per la boca i que els boticaris solen daurar per dissimular el gust amargant que tenen“.
