Durant una bona part del segle passat als instituts d’ensenyament secundari de tot Espanya existia una assignatura anomenada “Formación del espíritu nacional”, que generalment impartia un membre del partit únic (Falange) i que tenia per teòric objectiu el d’ensenyar la filosofia i els fonaments del Nou Estat nascut de la guerra civil.
Ja el títol d’aquesta assignatura suggeria que l’esperit nacional era quelcom que s’havia de formar, o que estava deformat i que convenia reformar. En qualsevol cas, amb el temps, superat l’ardor guerrer dels membres del partit únic, la “Formación del espíritu nacional”, juntament amb les classes de gimnàstica i de religió catòlica, es convertiren en unes assignatures que s’aprovaven sense cap esforç, gairebé sense anar a classes i que foren anomenades “ Les tres Maries” (en al·lusió a la Verge Maria, Maria de Betània i Maria Magdalena; la poca consideració que es va tenir a les dones del Nou Testament va quedar perfectament reflectida en el valor que es donava a aquestes assignatures).
Fins fa poc vaig conservar a la meva biblioteca un exemplar del llibre Vela i Ancla (Editorial Doncel, 1960), que contenia una selecció de textos d’autors clàssics castellans (Calderón, Lope, Blasco, Baroja, Unamuno…), juntament amb diverses fotografies que tenien per missió exaltar el nou règim i intentar dotar de carisma el seu líder principal. Aquest llibre era de lectura teòricament obligatòria per a tots els alumnes de sisè de Batxillerat. Tot s’ha de dir: la lectura d’aquells textos, d’aquells fragments d’assajos i de novel·les, que presumptament havien estat triats per seu caràcter formatiu, em va apropar a la bona literatura; encara m’apropa avui.
Ignoro quants companys de classe d’aquella època es van sentir formats per o en l’esperit nacional; Luis Maria Anson (llavors jove periodista que ens alertava sobre el perill xinès) afirmava que la joventut espanyola era la reserva espiritual d’Europa i algun ministre franquista citava el que ell identificava com a estadístiques de confessionari per dir que, d’ençà la implantació del nou estat, l’índex de masturbació masculina havia minvat a Espanya. Era això el que es pretenia; la formació de l’esperit nacional implicava, necessàriament, una forta repressió sexual? Probablement la intenció era una altra, formar persones amb criteris morals clars i amb lligams solidaris. Faltaven, però, els exemples que representaven els bons i grans mestres que, per raó de la guerra, en una gran majoria havien emigrat o es trobaven aïllats, autoexiliats. Els resultats van ser molt precaris; és possible que el nostre esperit nacional, el d’aquí o el d’allà, estigui encara per formar. El perill no venia de la Xina; es trobava en nosaltres mateixos.
Diferent és el cas del que anomenarem “Formació de l’esperit audiovisual”, que no és exactament una assignatura que s’imparteix en cap curs de Batxillerat, però que funciona com si ho fos en tots els nivells de l’ensenyament primari, secundari i universitari. Els nostres fills i néts, que han nascut pràcticament amb un enginy audiovisual sota el braç, ja des de ben petits han estat i són literalment induïts a familiaritzar-se amb les imatges, infantils o no tan infantils, que emeten les televisions i les diferents xarxes socials i que poden visualitzar a través dels més variats aparells (mòbils, ordinadors, ipads, etc) que els adults moltes vegades no controlem ni sabem fer anar. L’objectiu principal dels difusors dels continguts audiovisuals no és altre que el de crear addicció, el d’enganxar-nos a tots nosaltres (grans i petits) a les xarxes d’una manera permanent. A vegades he pensat que tenen un altre objectiu, igualment pervers: el de fer-nos creure que ja no existeix vida més enllà de les xarxes, el de procurar que ens representem el món (un món molt feliç pels seus promotors) com una gran xarxa completament i eternament connectada i que ens sotmetem als dictats que en cada moment ens van proposant. Es tracta també aquí de formar el nostre esperit –el que queda del nostre esperit- per tal que ens convertim en persones obedients i acrítiques amb el món virtual que ens és proposat, de convèncer-nos que ja no hi ha cap alternativa, cap altre món possible.
Alguns encara confiem, però, que el que queda del nostre esperit sàpiga reaccionar i, malgrat aquestes formacions forçades (la de l’esperit nacional i la de l’esperit audiovisual), pugui tornar a ocupar el territori que és pròpiament seu: el del pensament, la lectura i el diàleg.
