Sol blanc i aire immòbil, detingut per art d’una maledicció eficaç. Aire com l’aigua just abans de bullir. En obrir les portes del cotxe (a veure si trobo un lloc on em donin menjar) entra una alenada tèbia i desagradable. Com en tants altres onzes de setembre anteriors, en aquest també he fugit. No tinc ànima de màrtir ni m’agraden els màrtirs patriòtics.

Estic en un poble de Catalunya. D’aquest poble va emigrar un avantpassat meu i no va tornar mai. Ni tan sols va demanar ser-hi enterrat: el seu cos, el que en quedi, és en un cementiri de Barcelona. Per un dels carrers principals camino cap a la plaça. Trobo un
local regentat per tres dones filipines. Amables, bon preu i qualitat estàndard. Tot sembla anar bé. A la terrassa, sol i mosques. 

A les taules a banda i banda de la meva tothom parla castellà (amb alguna locució catalana interposada), aquest bilingüisme natural que disgusta els hipertensos de Koiné i de la Plataforma per la Llengua, que potser són els mateixos però amb dos collarets. N’hi ha que volen collarets, de perles o de gossos. 

Ja de tornada descobreixo que molts carrers llueixen dos rètols: un, més antic, és blau amb lletres blanques (de vegades blanc amb lletres negres). El segon, més nou, de fons groc. Tots dos porten el logotip de l’ajuntament. El carrer Àngel Guimerà és també el carrer Joaquim Forn; el carrer Joan Maragall, també Josep Rull. Si els antics noms eren patriotes, els han afegit una opció més patriota si era possible: la cosa catalana s’ha de renovar. Fa olor de redundància: el carrer que abans era Rovira i Virgili (un racialista) ara també és el carrer Carme Forcadell. No he vist el carrer de Puigdemont, però suposo que és per no haver transitat pel carrer Major. La presència absent de Carles Puigdemont indueix a l’acudit iconoclasta.

El passeig pel poble mostra un poble trist. Hi ha moltes botigues tancades, algunes deuen estar-ho des de fa més d’una dècada. Les façanes llangueixen. La tristesa se m’agafa al cos amb més afany sota aquesta calor enganxosa, entre les mosques diminutes que
m’atabalen. Vaig venir a buscar alguna cosa de menjar i sembla que hagi vingut a rescatar el coronel Kurtz. L’horror. Catalunya està abstreta en el seu propi horror, en la seva salsa de nacionalisme i estupidesa.

Topo amb el carrer Lluís Carulla, també carrer Jordi Cuixart. Han agermanat dos empresaris. El cas Cuixart m’omple de dubtes: si bé és cert que l’home no era un càrrec públic, la seva implicació en l’intent de cop d’Estat del 2017 és una cosa que ha de ser analitzada. No val reduir el seu cas a l’assumpte mediàtic de l’homenet de la cabellera enfilat dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil. El cas Cuixart és molt més inquietant. Cuixart em produeix un calfred: és sinistre de forma indesxifrable. Em sembla un exaltat, un tipus irracional que, en altres circumstàncies i en altres latituds, podria ser un líder terraplanista. I en altres temps hauria pogut ser un heretge il·luminat i alhora un inquisidor sàdic.

Em sembla molt rara la doble nomenclatura: no es van atrevir a suprimir Casals, Rovira i Virgili, Maragall. Van decidir una cosa ridícula: un sol carreró lleig porta dos noms, com un homenatge a la covardia i a l’esquizofrènia, la rara evolució del sentiment atàvic.
Tradicionalisme al quadrat. Carlisme al quadrat. I tot això passa en aquesta Catalunya que s’empobreix a grans gambades: la Catalunya interior dóna mostres d’una decadència abismal tenyida de banderetes, una caiguda anunciada en cada estrella de la bandera estelada. Als anys noranta aquest poble semblava renéixer. Avui assenyala el camí de la davallada. Podrien dedicar-li un carrer a la Tristesa i, sota el rètol, anomenar-lo també carrer Independència.

Surto de la vila per la carretera que transcorre a la banda del riu. L’hivern passat, una riuada es  va emportar cases, empreses i horts de la riba del Francolí. El desastre encara hi és, encara hi ha les màquines i les ruïnes que els va deixar l’avinguda de les aigües, com si ahir mateix el riu  s’hagués emprenyat. Potser li poden posar Avinguda de Carles Puigdemont al carrer que l’aigua embravida va
arrasar i no han estat capaços de redreçar.