Diu la saviesa popular, expressada a través dels refranys, que “no hi ha mal que per bé no vingui”. Entre les moltes lliçons i conseqüències que ens deixa el flagell de la Covid-19 hi ha la certesa que les grans ciutats han estat el principal focus transmissor d’aquesta pandèmia i, a la vegada, les  més afectades. Començant per Wuhan i continuant per Milà, París, Madrid, Barcelona, Londres, Nova York, Sao Paulo... les zones metropolitanes densament poblades acumulen el nombre més gran de contagis i de morts.

A la vegada, les mesures de confinament adoptades per les autoritats sanitàries han estat una duríssima prova de resistència per a les persones i les famílies que viuen en edificis de pisos, molt sovint en habitatges petits i mal condicionats per suportar una llarga estada sense poder sortir al carrer. Els qui més han patit aquesta manca d’espai vital han estat els infants i els adolescents, que necessiten imperiosament el contacte amb l’aire lliure.

Per circumstàncies personals, he passat aquest confinament en una casa al camp, envoltat de prats i boscos, sense cap impediment per gaudir de la meravellosa natura en tota la seva esplendor primaveral. I gràcies a Internet, he pogut continuar connectat amb el món i treballant per garantir la sortida del setmanari EL TRIANGLE i dels tres diaris digitals que editem i gestionem (eltriangle.eu, lavalira.eu i eltrapezio.eu). 

De ben segur, durant aquest confinament, moltes persones obligades a quedar recloses en els seus petits habitacles urbans han tingut temps de reflexionar sobre la seva vida i han arribat a la conclusió que les grans urbs ofereixen, en la civilització digital, més desavantatges que avantatges a l’hora de menar una existència sana i equilibrada, i més quan hi ha infants. Avui, hi ha moltes professions que, si les comunicacions telemàtiques i viàries són de bona qualitat, es poden fer perfectament fora de les grans ciutats.

Durant el segle XX, Catalunya va patir un dramàtic despoblament de les comarques de l’interior  i un procés de concentració de la població en la franja litoral. La dinàmica de la industrialització, combinada amb  el turisme de masses, va provocar aquest fortíssim desequilibri territorial i demogràfic que ara el coronavirus s’ha encarregat de posar en crisi. 

Problemes existencials dels habitants de la Barcelona metropolitana, com la compra o lloguer d’un habitatge, tenen una altra dimensió si pensem en les petites poblacions o en les zones rurals abandonades, on els preus són més baixos, com a alternativa  per viure i per treballar.

Ja no es tracta de la típica segona residència dels adinerats que se la poden permetre o dels neorurals que, amb l’auge de l’hippisme, van marxar de la ciutat per recrear la vida agrícola al camp. Persones que exerceixen professions que no necessiten una presència continuada a la gran ciutat o que han assolit la jubilació poden traslladar el seu domicili habitual a àmbits semiurbans o a zones despoblades, sempre que tinguin al seu abast els serveis essencials. Això els pot facilitar l’accés a habitatges amplis i en contacte amb la natura, requisits imprescindibles per guanyar qualitat de vida.

Pensem que dels 7,5 milions d’habitants que té Catalunya, 4,8 milions (el 63%) es concentren a Barcelona i a la seva corona metropolitana. Si la densitat mitjana de població de Catalunya és de 239 habitants/quilòmetre quadrat, hi ha comarques molt feblement habitades, com el Pallars Sobirà (5 habitants/quilòmetre quadrat), l’Alta Ribagorça (8,9), el Pallars Jussà (9,7), el Solsonès (13,5), l’Alt Urgell (13,9), la Terra Alta (15,5) o l’Aran (15,9). En canvi, el Barcelonès registra una densitat de 15.632 habitants/quilòmetre quadrat, seguida del Baix Llobregat (1.699), el Vallès Occidental (1.586) i el Maresme (1.135).

En general, la xarxa de carreteres és prou bona a Catalunya i el pròxim alliberament dels peatges de les autopistes La Jonquera-Tarragona, Tarragona-Lleida i Barcelona-Palafolls deixarà de castigar la mobilitat. La telefonia mòbil cobreix la pràctica totalitat del territori i el 80% de la població ja té accés a la fibra òptica, estant previst que l’any 2023 arribi a tots els municipis catalans.

La igualtat digital és la premissa i la palanca per poder endegar el reequilibri territorial. En l’actualitat, a Catalunya hi ha 334 localitats amb menys de 500 habitants, condemnats a l’envelliment de la població i a la decadència final. A més, es comptabilitzen uns 190 pobles abandonats –en la seva majoria, a les comarques del Pirineu- que esperen el retorn de gent amb empenta per recuperar la vida. 

Un Govern de la Generalitat, fort i amb energia, podria, amb les competències i recursos que gestiona, endegar un pla ambiciós per fomentar i incentivar l’assentament de població urbana en les àrees rurals, on hi trobaria un hàbitat més harmònic i saludable. Però, malauradament, Catalunya té la dissort de comptar, en aquests moments crítics de la nostra història, amb un president transitori, desubicat i sobrepassat per les circumstàncies

La convocatòria d’eleccions al Parlament és una emergència paral·lela a la catàstrofe sanitària, econòmica, laboral i social que patim. Postergar-les, com fa Quim Torra, per càlculs tacticistes vinculats a la reorganització de l’espai postconvergent és una irresponsabilitat imperdonable que agreuja encara més la situació. 

Catalunya ha de desempallegar-se de la pèssima aventura del secessionisme unilateral, que arrosseguem des de fa vuit anys (!), i encarar una ràpida i eficaç reconstrucció del país. Per encetar aquesta nova etapa és imprescindible que hi hagi un nou Parlament i un nou Govern que no estigui condicionat ni encadenat pels desgraciats esdeveniments de la tardor del 2017. Jo defenso la llibertat dels polítics i líders independentistes presos –ja han pagat amb escreix els seus gruixuts errors-, però no poden ser indefinidament el centre de gravetat i la raó de ser de la política. És l’hora d’anar a les urnes i de canviar.