La resposta de Pedro Sánchez ha estat ràpida. Com no podia ser d’altra manera. Després de quatre anys instal·lats en la provisionalitat, Espanya necessita un govern estable i uns pressupostos nous per l’any vinent, com demana la Unió Europea.

El fet més greu que s’ha produït a Espanya des de la transició democràtica, culminada amb la Constitució del 1978, ha estat l’esclat de la corrupció política, que té el seu màxim paradigma en la trama Gürtel, però que ha fet metàstasi en tots els partits i en totes les comunitats, amb especial incidència a Catalunya. La corrupció, i això ho saben molt bé a Itàlia –que ha patit, durant anys, una infiltració criminal mafiosa en les estructures del govern- és el principal enemic de la democràcia.

No ho oblidem: la sentència condemnatòria de l’Audiència Nacional sobre la peça principal del cas Gürtel va ser el click que va desfermar, l’any 2018, la reeixida moció de censura de Pedro Sánchez, que va foragitar Mariano Rajoy del poder.

Després de les eleccions del passat 28 d’abril, Pedro Sánchez podria haver format govern, a partir d’una aliança amb Unides Podem (UP) i el suport dels partits nacionalistes/independentistes perifèrics. Però una prevista sentència judicial -en aquest cas, la del Tribunal Suprem sobre el procés independentista català- va frenar el líder socialista.

Si hagués fet govern amb el suport d’aquestes forces polítiques parlamentàries, difícilment hauria aguantat l’impacte de la protesta desfermada a Catalunya després de la publicació de la sentència de l’1-O, el passat 14 d’octubre. Aquest primer govern PSOE-UP hauria saltat pels aires, provocant una gravíssima situació d’inestabilitat que, objectivament, comprometia el futur polític de Pedro Sánchez.

En realitat, les urnes del 28-A van obrir la porta a un govern PSOE-Ciutadans (ambdós sumaven majoria absoluta). Però la increïble miopia política d’Albert Rivera, que ja no va sumar-se a l’operació de la moció de censura i va escorar el partit cap a posicions molt extremistes amb l’objectiu de menjar-se el PP, va avortar-ho. Aquest colossal error polític ha provocat que, en les eleccions del 10-N passat, Ciutadans hagi perdut bous i esquelles i que Albert Rivera hagi dimitit.

Fracassada, per voluntat de Pedro Sánchez, la primera negociació amb UP –el calendari no ho aconsellava- va forçar la celebració de noves eleccions. El moment de fer-les havia de ser un cop passada la sentència de l’1-O, en la qual el Tribunal Suprem va assumir les tesis de l’advocacia de l’Estat (sedició, no rebel·lió), fet que, a la pràctica, comportarà la sortida esglaonada, en els pròxims mesos, dels polítics independentistes empresonats.

A més, calia afrontar la inevitable resposta de l’independentisme a la sentència. Amb un govern en funcions, i sense necessitat de retre comptes al Congrés, era més fàcil d’abordar aquesta previsible situació de crispació als carrers. A l’hora de la veritat –i més enllà dels aparatosos aldarulls d’Urquinaona i dels episòdics talls de carreteres promoguts pel Tsunami i els CDR-, ha estat una tempesta en un got d’aigua.

De les urnes del 10-N també en va sortir una hipotètica aliança PSOE-PP, que suma una aclaparadora majoria absoluta al Congrés i al Senat. Aquesta fórmula de grosse koalition –que garanteix un govern fort i amb gran capacitat executiva- és la que funciona amb èxit Alemanya des del 2013. A més, el gran creixement del fenomen Vox (15% dels vots) ha ajudat a centrar el PP, que s’ha pogut desprendre del vot més fatxa que s’aixoplugava sota les seves sigles.

Però la societat espanyola encara no està prou madura políticament per assimilar un govern de coalició d’ampli espectre com el del PSOE-PP. De fet, des de l’any 1977, tots els governs que ha tingut Espanya han estat monocolors i aquest cop, amb el pacte PSOE-UP, serà la primera coalició que tindrem.

A més, una negociació PSOE-PP per formar govern hauria estat molt llarga i complexa i, difícilment, Pedro Sánchez hauria obtingut la comprensió i el suport de les bases socialistes. La prioritat, en aquest cas, és el calendari: Espanya necessita govern amb urgència –això és el que reclama la gent, després de tants mesos de provisionalitat- i un pacte Pedro Sánchez-Pablo Casado requeria, d’entrada, ser cuinat durant molts mesos a foc lent.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es coneixen molt bé. Les fallides negociacions després del 28-A van servir per avançar moltíssim en l’esquema i el programa d’un futur govern de coalició. Per això, en una operació llampec, ha estat fàcil reprendre les converses i presentar, públicament, l’acord de coalició.

PSOE i UP sumen 155 escons. L’oposició –PP (89), Vox (52), Ciutadans (10) i Navarra Suma (2)- en té 153. Per tant, en la segona volta de la investidura, en què només cal majoria simple, Pedro Sánchez té la seva elecció a la butxaca. Amb aquesta composició del Congrés dels Diputats, és objectivament impossible que els partits que es reparteixen els 42 escons restants (ERC, PNB, Coalició Canària, BNG, JxCat, Bildu, etc.) s’afegeixin a la tri-oposició per impedir la formació del govern PSOE-UP.

Els partits localistes/nacionalistes/independentistes que decidissin sabotejar aquest acord i votin "no” a la investidura de Pedro Sánchez ho pagaran molt car. L’aclaparadora majoria de la societat espanyola (inclosa la catalana) vol estabilitat política i anar contra aquest consens és políticament suïcida.

Queda per escriure la lletra petita dels acords entre PSOE-UP i entre el PSOE-UP i els partits perifèrics, però aquesta és una feina que s’està fent i que no dubto que culminarà amb èxit (vot afirmatiu o abstenció). Per Nadal, tindrem govern. Tot arriba.