Al principi, la sensació va ser d’irrealitat. Allò, el coronavirus, no podia estar passant. Se semblava massa a les pel·lícules apocalíptiques d’Hollywood: totes les televisions parlant alhora i a totes hores d’una pandèmia que sacseja el planeta, amb experts preocupats tractant d’esbrinar les claus del desastre. I, sobretot, els carrers buits. Res no dóna més sensació d’irrealitat que la visió d’una ciutat deserta, com a aquella memorable escena d’Abre los ojos, d’Alejandro Amenábar, on un atribolat Eduardo Noriega camina per una Gran Via madrilenya absolutament buida. Tan buida com la Gran Via d’avui. Un escenari post-nuclear al que només li mancava el seu regiment de marines patrullant sota el comandament de Bruce Willis. I, vés per on, al final també hi van aparèixer els militars.

A aquesta primera fase de negació de la realitat li ha anat succeïnt la lenta, inevitable resignació. Però pocs encara intueixen el que ha de venir. Ningú sap realment quant durarà la quarantena. Al principi, la situació podia tenir l’aroma d’allò nou, d’allò inesperat; però després d’algunes setmanes de tancament, la gent nota ja com això comença a semblar-se a la travessia d’un desert: aquest poble mediterrani, solar, que ha fet de la taverna un temple, seguirà suportant la terrible pressió psicológica d’hores i hores de televisió tremendista martellejant amb el mateix tema. Però sense la possibilitat, aquesta vegada, de passejar o de relaxar-se amb els amics a l’ombra d’una cervesa. El ric, el benestant, podrà anar del saló a la piscina i viceversa; però al pobre, constret dins els estrets límits del seu domicili, la seva casa li semblarà una presó.

Però això no és tot. L’acudit que circula últimament (“tancament de col·legis, suspensió de la Lliga i confinament obligatori, multiplicació de divorcis”) s’erigirà com una veritat incontestable. Res hi ha més dur que la convivència continua, sense una distància, sense un espai propi. L’experiència ens ensenya que aquest tipus de convivència acaba amb les parelles més enamorades, les amistats més generoses, els companys de pis més tolerants. I que actúa com un àcid corrosiu, de manera implacable.

Estem, doncs, davant un tour de force, una prova de resistència, un punt d’inflexió. L’Islam -aquesta religió tan propera i alhora tan mal vista- prescriu l’obligació anual de abstenir-se de menjar, beure i mantenir relacions sexuals fins a certa hora de la tarda, durant tot un mes (el Ramadà). A banda del compliment d’un deure religiós, l’abstinència ensenya als musulmans el valor de les coses, aquelles en les quals no hi posem gaire atenció perquè semblen que ens pertanyen per dret natural. És important obrir una aixeta i prendre un got d’aigua? O apropar-nos a un bar i demanar un entrepà? Ho són, clar que sí. Però només en som conscients quan ens manquen.

Per això, aquesta Gran Prova anomenada quarantena ens obligarà a adquirir consciència de coses importants en les quals sovint no hi reparem: jugar amb els fills; parlar (i escoltar) a la parella; controlar les pròpies dèries i mals humors; ser tolerants amb els dels demés. I a saber gestionar dos fenòmens ara per ara estigmatitzats per la societat: l’avorriment i la frustració. Sobreviurà a la prova qui sigui més pacient, més flexible, més resilient. Aquell que posseexi una rica vida interior que li permeti subsistir potser amb el mínim: la lectura d’un llibre, tenir cura d’una planta, la simple contemplació. Alguns descobriran en ells mateixos una persona que ni tan sols sospitaven; altres es veuran obligats necessàriament a reinventar-se.

De moment, el coronavirus ja ha tret el millor i el pitjor que hi ha a l’ésser humà. Ho hem vist aquests dies: d’una banda, els professionals de la sanitat lluitant en primera línia de foc contra l’avenç de la malaltia i el sentit homenatge a la seva tasca en forma d’aplaudiments des dels balcons. I d’altra, una fanàtica sectària fent una broma sinistra -retuitejada per altre fanàtic sectari- a costa de la mort d’altres només perquè aquests altres no són de la seva ètnia. O un miserable que, davant el terrible drama que ens amenaça, només pensa a utilitzar-lo per a assolir els seus objectius polítics.

Però, sobretot, ens ha tornat a mostrar la nostra pròpia, terrible fragilitat. Malgrat la nostra orgullosa civilització, malgrat el nostre enorme desenvolupament tecnològic.

És possible una lliçó més gran?