Els que saben de vampirs expliquen que el vampir només entra a casa si el convides. Un cop a casa creus que l’havies esperat sempre.

El nacionalisme va convidar a entrar al feixisme. I ha entrat. És tan temptador! En algunes cases no saben que el convidat es diu Feixisme, adoren la seva disfressa de demòcrata. El vampir els demana cridar "¡Que se'n vagin!". "Colons! ¡Estrangers! Lladres!". El vampir és seductor. Permet actuar sense pensar. És pura voluntat, acció sense reflexió. El gaudi de l'insult sense la correcció dels progres, aquesta gentussa carregada de prejudicis. Llibertat. El triomf de la voluntat de ser.

Una mestra em diu que a Catalunya no es vota a Vox perquè a Catalunya no hi ha feixistes. I per aquest motiu es va plantar amb els seus fills davant d'un xiringuito de Vox i els va cridar: "Aneu-vos-en, aquí no us volem". Li vaig explicar alguna cosa sobre drets civils i democràcia. Però ella estava tan orgullosa del seu gest que no em va escoltar. Va entendre que jo defensava Vox. No només això, sinó que estava de la seva part. Llavors li vaig haver d'explicar que, si a Catalunya hi ha poc Vox, és perquè l'espai sociològic de l'extrema dreta està ocupat per Puigdemont.

El nacionalisme català ha desencadenat la bèstia. Ha alliberat el pitjor del sentiment identitari català, que sempre va ser aquí però estava avergonyit. El nacionalisme l’ha empoderat, l’ha despullat de la vergonya i ara s'exhibeix orgullós de ser xenòfob, violent. Li ha tornat l'orgull primitiu del crit, allò que hi ha abans de l'articulació, abans del pensament.

El nacionalisme català va començar per pretendre treure Catalunya d'Espanya i ara pretén fer fora Espanya de Catalunya. El crit contingut a la gola: prohibir l'ús del castellà, assenyalar els que no som nacionalistes, les purgues, les extradicions, fiscalitzar el grau d'adhesió al nacionalisme entre ciutadans. Hi ha molts exemples de tot això. A vegades em proposo contar-los però m'espanto: temo contribuir a empitjorar les coses. Pensar em limita. Ells es van alliberar de la limitació: el feixisme és transgressió, com el vampir.

Començaria per explicar les coses petites: l'alumne que és convidat a canviar de residència per no voler parlar en català; la discussió familiar en la qual un germà li suggereix al germà no-independentista que se`n vagi més enllà de l'Ebre; el company de treball que fa servir el mateix argument envers el company d'anys; el director de l'escola que li deixa anar a un professor interí que no va anar a votar l'1-O i que "aquí no volem als que són com tu"; la mare que, a l'entrada de l'escola li diu al seu fill "no parlis amb Fulanito, que parla lleig" (Fulanito parla castellà); l'editor que li retorna un original a l'autor perquè "no puc publicar alguna cosa així en aquests temps"; el periodista que suspèn una entrevista pel "què diran al meu mitjà si publico això"; la mare que intenta convèncer el seu marit que es canviïn de comunitat autònoma perquè no suporta més l'adoctrinament a la seva escola i el marit li respon "no n'hi ha per tant"...

Són exemples petits. Una breu ressenya costumista, el retrat domèstic d'alguna cosa que passa però és tan petita que no val la pena. Però això és el relat. La narració del desastre, la crònica de la destrucció petita però inexorable. Com un virus d'aparença comuna, vulgar, conegut. Coses que passen, gairebé res. La normalitat.

Un exemple més. Tot just una anècdota: un grup excursionista veterà, que fa més de dues dècades que es reuneix els caps de setmana per pujar a les muntanyes properes. Són gent gran, gairebé tots jubilats després d'unes vides que no van ser fàcils. La tradició del grup és que, quan arriben al cim, es fan una foto. Un dia, en arribar al cim i just abans de la instantània, un d'ells, per sorpresa o a traïció, treu una bandera independentista i l’oneja per sobre dels caps de tots. Alguns somriuen. Altres no somriuen i callen. Algú protesta, diu que això millor que no, aquí no, que això crea divisió. Li suggereixen que deixi el grup on porta vint anys. Així de simple.

Vam convidar el feixisme i el feixisme va entrar. El que ve després ho desconec. O ho temo tant que fingeixo que ho desconec.