Desbordada per l’acumulació de casos de corrupció, Convergència Democràtica (CDC) està abocada a la seva desintegració. Durant 35 anys, sota el mandat ferri del clan Pujol –del qual Artur Mas és un apèndix instrumental-, els convergents han fet i desfet a Catalunya com si fos la seva finca particular. Després de la decisiva resolució de l’assemblea de la CUP al pavelló del Congost de Manresa d’aquest diumenge 29 de novembre, una etapa s’acaba. Artur Mas no serà investit president i l’última esperança de fer revifar la moribunda CDC s’ha esvaït.
Catalunya enceta una nova pàgina de la història. I ho fa a Manresa, una ciutat fortament simbòlica. Aquí, l’any 1892, el catalanisme més conservador s’hi va reunir per aprovar el projecte de les Bases per la Constitució Regional Catalana (les Bases de Manresa), sota la tutela del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages. I aquí, les bases de la CUP han decidit trencar i enterrar aquesta concepció espúria del catalanisme que, de Francesc Cambó a Artur Mas, passant per Jordi Pujol, ha barrejat fastigosament els interessos de Catalunya amb els interessos particulars dels qui, de manera histriònica i hipòcrita, diuen estimar-la i defensar-la.
Manresa és la seu operativa de l’empresa israeliana Iberpotash, que explota les mines de potassa de Súria i Sallent. Aquesta activitat extractiva ha provocat un desastre ecològic a la comarca del Bages, amb la contaminació dels aqüífers, la salinització de la conca del Llobregat i la consolidació de les enormes muntanyes de runam que destrossen el paisatge. Per raons inconfessables, CDC i el govern d’Artur Mas protegeixen, de manera descarada, els interessos d’Iberpotash i toleren els estralls irreversibles que provoca. Aquest és el paradigma de la “vella” Catalunya que ara mor i que la CUP ha decidit enterrar.
Sense sortir del Bages: aquí, l’any 1994, s’hi va desfermar un paorós incendi que va arrasar 45.000 hectàrees de bosc i conreus, el més greu de la història de Catalunya. Aquesta catàstrofe ecològica va ser conseqüència directa de la nefasta política forestal de la Generalitat convergent, que sempre ha primat els interessos dels propietaris privats de boscos en detriment de la consideració de bé públic que ha de tenir la natura. La companyia Endesa ha estat declarada culpable de l’inici d’un dels focus d’aquest sinistre, a causa del mal estat de conservació de les línies elèctriques. Doncs bé, 21 anys després i malgrat les reiterades sentències judicials –la darrera, de l’Audiència de Barcelona-, Endesa es nega a pagar les indemnitzacions als damnificats per aquest incendi i ha anunciat que presentarà recurs al Tribunal Suprem.
En el consell d’administració d’Endesa s’hi asseu el “patriota” Miquel Roca i Junyent. I el president del consell assessor ‘ a Catalunya és el “patriota” David Madí. D’aquest consell també en formava part, abans d’encapçalar la llista de Junts pel Sí per Tarragona, el “patriota” Germà Bel. Aquest catalanisme espuri –ara, transvestit de sobiranisme- ha fet un gran mal a Catalunya i és just i és l’hora que quedi eradicat per sempre més.
Catalunya no s’acaba sense CDC ni l’independentisme affairista i subvencionat. Al contrari. Alliberats d’aquesta pesada llosa i desinfectades les clavegueres, tenim una Catalunya plena de gent esplèndida que ha treballat i treballa generosament per la construcció d’una societat més justa i d’un país millor i més lliure. El “no” de la CUP marca un punt i a part que, des d’ara, hem d’escriure tots plegats.
Que no s’equivoquin l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ni Esquerra Republicana (ERC): sense Artur Mas ni CDC, el procés –desfent-se d’aquest llast- avançarà més ràpidament.
