Des que he tornat a la feina hi passo per davant tots els matins per seguir la progressió de les obres. Des de fora fa impressió veure uns contenidors de mercaderies apilonats amb uns forats convertits en finestrals. Per molt que ho intento no aconsegueixo veure’ls com a habitatges perquè els únics contenidors convertits en cases que conec són els que he vist als camps de refugiats. Els primers mòduls del carrer Nou de Sant Francesc s’han col·locat en una zona del barri que abans ocupava una placeta amb una font. El lloc tenia el seu encant malgrat estar fet com tots els espais improvisats del Gòtic robats a l’especulació. Les parets estaven plenes de grafitis i els arbrets plantats pel veïnat humanitzaven l’espai on les mares prenien el sol esperant que la canalla sortís de l’escola que hi ha al davant.

El projecte d’Allotjaments de Proximitat Provisional (APROP) que es va treure del barret la fAdaColau la legislatura anterior tenia el noble objectiu de rescatar de la desesperació famílies en situació d’emergència vital. Tanmateix, la idea inspirada en iniciatives similars d’altres ciutats europees, ha començat amb mal peu. Es preveien tres projectes, però només una empresa es va presentar a la licitació i després se’n va desdir. Això ha deixat el consistori amb el cul a l’aire fins al punt de paralitzar-ne els altres dos fins que no s’aprovin els nous pressupostos. El projecte, com tot allò nou que es planteja en aquesta ciutat, no ha estat exempt de crítiques des del primer moment, bé perquè es considera una animalada posar famílies en contenidors, bé perquè el nombre d’allotjaments previstos és totalment insuficient.

Entre les entitats que treballen amb col·lectius colpits per les desigualtats està molt clar que és preferible viure en un contenidor que sota un pont. Tanmateix, posats a triar, totes coincideixen que sempre és millor viure en un pis amb parets que no siguin de llauna i, si pot ser, per una llarga temporada perquè ressorgir de les cendres i reconstruir-se com a persona porta el seu temps. Però el cas és que els APROP han vingut per suplir temporalment una carència brutal d’habitatge públic i això no ajuda gaire ni a arrelar-se ni a superar una situació traumàtica de provisionalitat infinita. Els cinc anys previstos passaran volant per a les 12 famílies afortunades i no crec que en aquest temps es construeixi a la ciutat un parc d’habitatge suficient per donar resposta a tantes urgències socials.

Portava jo uns dies pensant que la meva era una crítica pròpia de la ignorància –com m’ho va fer notar un tuitaire saberut i poca-solta- fins que he vist que no sóc l’única que qüestiona la iniciativa. Una d’elles és la comissionada per a la infantesa del Regne Unit. Anne Longfield ha advertit en un informe que els contenidors reconvertits en habitatges “són extremadament freds a l’hivern i calorosos a l’estiu”, i no és convenient allotjar-hi famílies i menys si tenen criatures. Més recentment, l’arquitecta Maria Sisternas matisava les bondats de la iniciativa barcelonina al diari Ara i assegurava que li calen dos “requisits imprescindibles” per complir el seu objectiu. El primer és corregir-ne –ampliar- les mides habitacionals. El segon és simplificar els processos de tramitació i construcció d’habitatge social.

No cal ser molt espavilat per saber que tot projecte arquitectònic –per innovador que sigui des de punt de vista constructiu- també ha de reconfortar emocionalment i reforçar la integració social de les famílies perquè no tractem amb animals, sinó amb persones colpides per l’infortuni. Tan important com el propi espai vital és gaudir d’un entorn que ens doni forces per continuar respirant cada dia. La pregunta és senzilla: viuries tu amb els teus fills en un contenidor de mercaderies?