Contagiats o confinats

La vida m’havia posat fins ara davant nombroses disjuntives. Per exemple, deixar de jugar a futbol o seguir fent-ho malgrat els riscos de lesió que comportava i la competitivitat i ambient poc agradable que envoltava els partits. Estudiar una carrera o una altra. Aquí ho vaig resoldre començant-ne tres de diferents. Continuar treballant en un lloc on em pagaven bé però m’havien marginat. Aquí ho van resoldre els amos acomiadant-me. Pagar amb efectiu o amb targeta. Aquí ho ha resolt la pandèmia de la Covid-19 i he après a fer anar la targeta per no tenir contacte amb les monedes potencialment contagioses. I aquesta pandèmia em planteja ara una altra disjuntiva, potser la més decisiva en la meva vida: em quedo tota la vida tancat a casa o surto al carrer quan les autoritats corresponents m’ho deixin fer. Confinament o contagi, he aquí la qüestió!

Diuen els entesos que la virulència de la Covid-19 perdrà força quan hi hagi, com a mínim, un 60% de la gent contagiada. Pel que sembla, els coronavirus no donaran abast per matar massa gent quan n’hi hagi tanta de contagiada. El nostre cos s’anirà fent a la idea de tenir aquest mal dins i el viurà com una grip de les que estàvem acostumats fins ara.

Però, clar, per arribar a aquesta xifra caldrà que sis de cada deu persones pateixin la malaltia. I fer-ho suposa un ventall molt ampli d’incidència sobre la salut. Hi ha molta gent –diuen que sobretot els joves- que la passen sense adonar-se’n i n’hi ha que es mor –molta- o que la supera després de passar les de Caín.

Tinc 63 anys. No sóc una persona de consistència física poderosa. Més aviat el contrari. Una grip ‘de les d’abans’ em deixava baldat al llit durant uns quants dies. I em terroritza pensar que puc passar per l’experiència que han viscut i explicat del seu pas per l’hospital per culpa de la Covid-19 els periodistes Lluís Uría i Tatxo Benet. També tinc amics que l’han passat, han estat un parell o tres de dies destrossats però ara estan la mar de feliços perquè se suposa que ja són immunes al virus i als efectes més greus del contagi.

Què faig, doncs, el dia que obrin les portes de les nostres cases perquè els ciutadans puguem –amb més o menys limitacions i prevencions- sortir al carrer? Em tanco a casa de per vida i em relaciono amb el món, els meus amics i familiars a través de hangouts i whatsapps o me la jugo i m’arrisco a formar part del 60% de la humanitat que cal per immunitzar-nos davant la malaltia?

Quan em van fer fora de la feina em van estalviar haver de prendre jo la decisió. A veure què passa ara!

Total que aquí estem amb una barreja de por, curiositat i esperança. Com tot Cristu, suposo!

(Visited 61 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari