El conflicte entre el sector del taxi i el de les VTC -amb tots els greus incidents violents que l’han acompanyat i amb l’enèsima vaga de taxistes, que perjudica sobretot els usuaris d’aquest sector públic però també restauradors, hotelers i comerciants, alhora que malmet la marca de Barcelona en el mercat turístic internacional-, és una nova demostració del desgovern a què estem sotmesos els ciutadans per part d’algunes administracions públiques. Un desgovern que, en aquest cas com en tants d’altres, té com a causa principal la incompetència palesada per part d’alguns dirigents polítics que malden per assolir cada vegada més i més competències que després demostren que no saben gestionar.

En aquest cas ho hem vist per part de dos governs autonòmics, el de la Generalitat de Catalunya i el de la Comunitat de Madrid, i en una mesura potser lleument inferior també per part dels equips de govern municipals de Barcelona i Madrid. Aquestes quatre administracions, totes elles amb competències sobre aquest sector traspassades des de fa alguns mesos per part del govern espanyol a petició d’elles, han insistit una i mil vegades a demanar a aquest mateix govern central, al qual fins fa ben poc li havien reclamat el traspàs d’aquestes competències, que els resolgués el greu conflicte que han demostrat que eren incapaces de resoldre per elles mateixes; vaja, que els tragués les castanyes del foc.

Les subhastes competencials solen acabar tenint aquestes conseqüències, que evidentment perjudiquen sobretot el conjunt de la ciutadania i que afecten d’una manera negativa un o fins i tot el conjunt dels sectors enfrontats en un conflicte competencial.

No és un secret per a ningú, si més no entre els qui a Catalunya tenim una certa edat i si més no una mica de memòria, que Jordi Pujol, durant tot el seu llarg mandat de gairebé un quart de segle com a president de la Generalitat, no va voler mai que el seu govern assumís la competència de la recaptació tributària, simplement perquè aquesta té, òbviament, una imatge negativa per part de la ciutadania: preferia que fos l’Administració central, és a dir l’Agència Tributària espanyola, qui recaptés la gran majoria dels impostos que paguem els residents a Catalunya, per rebre després les corresponents transferències pressupostàries.

En el sector del taxi, les competències han estat descentralitzades, és a dir en mans de les administracions locals i/o territorials. Quelcom molt similar havia de passar, inevitablement, amb les VTC, un nou sector emergent que, com tants altres, agradi o no, ha vingut per quedar-se. Les VTC són una realitat ja pràcticament arreu del món, si més no del món occidental i desenvolupat. Són una conseqüència més de la informàtica, de la digitalització i, d’alguna manera, també de la globalització. Com va passar ja fa molt temps amb la gran revolució industrial, com va passar més recentment amb la terrible crisi de la siderúrgia i de la mineria, són fets inexorables que requereixen processos d’adaptació, normalment traumàtics.

El sector del taxi històricament ha estat un servei públic de gestió privada, en un règim factualment de monopoli, amb concessions administratives regulades i atorgades mitjançant el pagament de les quotes corresponents. Això va crear un mercat paral·lel però legal de transmissió d’aquestes concessions, que s’ha mantingut al llarg de les últimes dècades i que només la irrupció de les VTC -que hi ha qui ara vol fer creure que era inesperada i sobtada, però que era del tot previsible- ha posat en qüestió.

Més aviat que tard, taxis i VTC hauran de coexistir també en el nostre país. Cal una regulació que ho faci possible. Una regulació que, per les característiques pròpies d’aquests tipus de servei, potser arribarà a consistir en unes normatives marc d’àmbit comunitari i/o estatal, però que en tots els casos hauran de ser regulades, administrades i gestionades per ens territorials menors; és a dir, per comunitats autònomes, municipis i/o entitats supramunicipals. En qualsevol cas, però, qui n’assumeixi les competències no podrà ser incompetent. I si alguna administració no vol assumir aquestes competències, ens ho haurà de justificar. Allò que és del tot inacceptable, allò que supera el ridícul, fa pena i causa vergonya aliena, és reclamar unes competències a l’Administració central i després córrer a demanar que li resolguin els problemes causats per la seva incompetència.