Si Catalunya és on és i és com és ho devem a la geopolítica. Els nostres avantpassats van prendre, segles i dècades enrere, decisions de gran transcendència estratègica que ens han portat, per bé o per mal, fins al dia d’avui. 

El matrimoni, l’any 1150, de Berenguer IV, comte de Barcelona, amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va ser l’origen de la gran expansió territorial de l’Edat Mitjana, que va tenir el seu màxim exponent en el rei Jaume I (1208-76). L’altra gran aposta geopolítica de les elits catalanes, també per via conjugal, va ser la unió confederal amb el regne de Castella, amb el matrimoni dels reis Ferran i Isabel (1469) i l’obertura de la dimensió atlàntica i americana.

Des d’aquesta perspectiva històrica, podem afirmar que a Catalunya hi ha un corrent de pensament polític que ha arribat fins als nostres dies -l’independentisme- que abjura d’aquests dos matrimonis i de les seves conseqüències geopolítiques i que reivindica la situació prèvia al 1150, abans de la incardinació dels comtats catalans en la Corona d’Aragó. És a dir, l’independentisme d’avui –circumscrit al Principat- és l’expressió de la vella etapa feudal, quan els comtes catalans –uns dèspotes sanguinaris i anarquitzants- lliures de l’obediència a un rei i a unes corts, feien amb els seus súbdits el que els rotava.

Si filem més prim, aquest rebuig independentista es concreta en el Compromís de Casp (1412), que va escollir el rei castellà Ferran d’Antequera com a successor al tron que Martí I l’Humà va deixar vacant en morir, en detriment del candidat Jaume II d’Urgell. La negativa d’una part de la noblesa catalana a acceptar aquest veredicte és, si gratem, gratem, la raó profunda d’aquest sentiment secessionista que traspassa els segles

Ja és ben xocant que la història de Catalunya dels últims segles vingui determinada per l’oposició d’una part de les elits, i de la població que els feia costat, a la celebració de dos matrimonis dinàstics que ens obrien nous horitzons i al pacte al qual van arribar els regnes de la Corona d’Aragó per escollir un nou monarca i enfocar, d’aquesta manera, la futura aliança amb Castella. Això vol dir que hi ha entre nosaltres un arrelat esperit negacionista, totalment prepolític, ancorat en el pou de la història i que renega tossudament de la realitat.

Des del segle XVII hi ha una voluntat explícita de trencar l’herència que ens va deixar el matrimoni dels Reis Catòlics. Però aquesta pulsió secessionista ha estat, objectivament, un desastre. En bona part, per la pèssima visió geopolítica dels líders independentistes de cada moment. La Guerra dels Segadors, amb la decisió de Pau Claris de cercar el suport del rei francès Lluís XIII de Borbó (!) per combatre la monarquia hispànica dels Àustria (!), va acabar amb la dolorosa pèrdua dels territoris de la Catalunya Nord

Pocs anys després, durant la Guerra de Successió, la part majoritària de les elits catalanes es va tornar a equivocar de dalt a baix. En aquesta ocasió va jugar la carta dels Àustria, en comptes de la dels Borbó, i, en no voler rendir-se ("Donec perficiam!"), ho va pagar amb una cruel derrota i repressió.     

Durant la II República, Josep Dencàs i els germans Badia van buscar l’aixopluc del règim feixista de Benito Mussolini. I de l’exili català a França van sortir emissaris cap a Berlín per pactar la independència de Catalunya sota la bota del III Reich. Aquest desideràtum ha culminat amb la filtració de les gestions que va fer Víctor Terradellas a Moscou per obtenir el suport del Kremlin a la DUI de l’any 2017

No és que els independentistes triïn malament els seus companys de viatge. El que és un error sideral és aquest viatge al món feudal perdut del segle XII, que alguns repeteixen un cop i un altre, segle rere segle. 

Catalunya ha de superar, d’una vegada per totes, aquesta fase prepolítica i construir el futur a partir de la realitat que tenim (i que els independentistes volen destruir): som una regió de la Unió Europea que forma part de l’Estat espanyol, una democràcia parlamentària constitucional, homologable, reconeguda i acceptada per totes les institucions internacionals.