Com pitjor, millor?

Al tauler de la política catalana hi ha dues estratègies confrontades: la via del diàleg i de la negociació per superar el col·lapse institucional que han provocat la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 i la fallida aposta per la independència unilateral; i la via del “com pitjor, millor”, que persevera en la catastròfica espiral de la provocació-repressió per aconseguir la rendició i la claudicació de l’enemic.

En la primera via hi trobem el PSC, Esquerra –que ha anat moderant progressivament el seu missatge maximalista- i En Comú Podem. En la segona, hi ha un estrany poti-poti on coincideixen Ciutadans, PP i Vox, enderiats en tornar a aplicar l’article 155 amb més intensitat, els puigdemontistes i el seu satèl·lit d’esquerres, el Front Republicà d’Albano Dante Fachín.

Si fem una mirada àmplia a la societat catalana, també trobarem dos sentiments confrontats: els uns, la majoria, que ja estan cansats i exhausts del debat sobre el “monotema”, que fa més de sis anys que dura i s’estimen més no insistir-hi; i els altres, que continuen amb la mateixa cançó, bé sigui per exigir la implementació de la DUI o la d’un 155 contundent i “in aeternum”.

El judici de l’1-O i la situació dels nou polítics presos introdueixen una variable sobre aquest esquema. Aquí, el PSC fa costat al PP, Ciutadans i Vox en considerar que els líders independentistes van infringir greument la Constitució i que han de respondre pels seus fets (rebel·lió? sedició? temptativa per a la sedició? desobediència?) davant la justícia. Per la seva banda, En Comú Podem sintonitza amb els partits del moviment sobiranista i troba injustificada i excessiva la repressió exercida pels aparells de l’Estat contra l’1-O.  

En aquest context, el pròxim dia 28 arriben unes eleccions generals carregades d’incertesa. Instigades, no ho oblidem, per la decisió del PDECat, ERC i Podem de no donar suport als Pressupostos del govern socialista de Pedro Sánchez, que ells mateixos havien portat a la Moncloa uns mesos abans, en sumar-se a la moció de censura presentada contra Mariano Rajoy.

També una bona part de la societat espanyola està fatigada de la crispació política incessant dels últims anys. En aquest cas, motivada pels grans casos de corrupció que han esquitxat, principalment, el PP i que ja s’estan substanciant davant la justícia. El PSOE també ho ha pagat, amb la pèrdua del govern d’Andalusia, que detenia, anòmalament, des de feia 40 llarguíssims anys.

Pedro Sánchez ha demostrat que és un polític intel·ligent, audaç i amb “baraka”. La seva ascensió, en dos temps, a la cúpula del PSOE, enfrontant-se i vencent la “vella guàrdia” felipista, n’és un exemple. Ràpid de reflexos, també va saber aprofitar l’impacte de la sentència del cas Gürtel per muntar una operació llampec que va desplaçar Mariano Rajoy de la presidència del govern per posar-s’hi ell.

Fa menys d’un any que és a la Moncloa. En aquest temps, ha tingut l’habilitat de refredar els grans incendis que li havia deixat el seu antecessor en el càrrec i ha imposat la seva autoritat en les tensions plantejades per alguns barons territorials del seu partit.

A més, ha tingut la gran sort que la dreta espanyola s’ha fragmentat, amb tres partits (PP, Ciutadans i Vox) disputant-se a matadegolla l’espai electoral que va donar les majories absolutes a José María Aznar (2000) i a Mariano Rajoy (2011). La mateixa situació s’ha trobat a Catalunya, on ERC, PDECat i puigdemontistes estan lliurant una batalla sense quarter per obtenir l’hegemonia de l’electorat independentista.

Aquesta divisió i radicalització en el camp de la dreta espanyola i de l’independentisme català deixa un enorme forat perquè el PSOE i el PSC puguin ocupar còmodament el centre reformista, que és on es guanyen les eleccions quan la situació econòmica és benèvola, com passa en l’actualitat. Si Pedro Sánchez no comet cap error garrafal en la campanya electoral que comença aquest divendres, dia 12, els socialistes poden obtenir una clara victòria a les urnes el 28-A que impedeixi matemàticament, a més, la temptació de formar un govern “trifachito” a l’andalusa.

La via unilateral a la independència de Catalunya està morta i enterrada. De fet, ho està des del primer moment que es va plantejar el referèndum, quan la Comissió Europea ja es va pronunciar, de manera explícita i contundent, en contra de la secessió d’una part d’un Estat membre de la UE. Però els catalans hem demostrat, en els últims tres segles, que som cecs i durs d’orella i aquesta és una pèssima manera d’anar pel món.

La Guerra de Successió espanyola, que va enfrontar les grans potències europees el segle XVIII, va acabar amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713. Però els catalans austriacistes van decidir continuar-la pel seu compte, fins a la caiguda final de Barcelona, un any després. L’altre gran moment en el qual es van modificar les fronteres europees va ser després de la I Guerra Mundial, però Espanya s’hi va mantenir al marge i els empresaris catalans van aprofitar-ho per fer els grans negocis que van impulsar la industrialització i la modernització del país, de la qual els seus hereus n’estem tan cofois.

Tal com evoluciona el judici, és evident que el Tribunal Suprem condemnarà i inhabilitarà els líders independentistes catalans que van protagonitzar l’1-O. L’única possibilitat objectiva perquè surtin aviat de les presons passa per la concessió d’un indult governamental. I aquest horitzó només és factible amb Pedro Sánchez sòlidament consolidat a la Moncloa i amb el PSC formant part del govern de la Generalitat que es constitueixi després de les pròximes eleccions autonòmiques, que seria bo anticipar el màxim possible, pel bé de tots els catalans i també dels presoners i de llurs famílies.

Entrar en l’escenari del “com pitjor, millor”, que prediquen els puigdemontistes i el Front Republicà, significa que a la Moncloa hi governi el “trifachito”. Aleshores, la possibilitat de l’indult quedaria congelada i la Generalitat patiria les conseqüències de l’anunciada onada repressiva contra les institucions catalanes d’autogovern que, en definitiva, pagaríem tots, pensem com pensem. Se’m fa difícil imaginar que, obcecat per la seva infinita supèrbia, Carles Puigdemont sigui capaç, des del seu refugi de Waterloo, de desitjar tanta maldat als seus excompanys del consell executiu i al conjunt de la societat catalana.

(Visited 97 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari