Hi ha una famosa endevinalla que diu: “De quin color és el cavall blanc de Santiago?”. La resposta ve implícita en la pregunta, és clar: Blanc. La simplicitat de la juguesca voreja l’absurd, i només pot servir per saber si l’interlocutor presta prou atenció. La història de la humanitat és plena d’interrogacions desenraonades. Recentment, Esquerra Republicana ens ha ofert una pregunta surrealista digna d’entrar als annals de la història.

La pregunta: “Està d’acord amb rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’estat a través d’una taula de negociació?”. I la resposta és clara: Sí. Una majoria búlgara de republicans diu sí a no investir Sánchez si abans no es pacte una taula de diàleg; és a dir, diuen sí a què no. Així, si hagués guanyat el no, hauria estat un sí a la investidura.

Tot plegat em recorda aquella cèlebre frase de Groucho Marx a la mítica pel·lícula “Una nit a l’òpera”: “La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part...”. O aquesta altra del mateix filòsof: “La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”.

La pregunta republicana, com la del cavall blanc, duu la resposta implícita i, vés a saber si com l’endevinalla, serveix per esbrinar si les bases republicanes estan distretes i no presten prou atenció. Em sembla una falta de respecte usar les bases per armar una estratègia i no per saber la seva opinió. Es veu que les respostes afirmatives motiven més que les negatives... Així, les respostes republicanes serveixen de munició per a la taula de diàleg, només. El cavall de Santiago és blanc i Sánchez es quedarà sense investidura si el PSOE no cedeix una taula de diàleg, que acabarà cedint. És a dir, tot plegat una pantomima per arribar al resultat volgut. Ras i curt.

De fet, després del preacord entre el PSOE i Unides Podem, els partits implicats van consultar a les bases sobre el pacte. Van ser cinc les preguntes, distintes (ERC inclosa). Al capdavall, cinc maneres de preguntar el mateix, però on la sintaxi de cada interrogació està mil vegades pensada perquè no hi hagi sorpreses. L'objectiu és que el resultat reforci la directriu política ideada per la direcció de cada partit, sense deixar marge pel desastre. El PSOE preguntava: "Dones suport a l'acord assolit entre el PSOE i Unides Podem per formar un Govern progressista de coalició?"; la de Podem: “Estàs d'acord que participem en un govern de coalició en els termes del preacord signat entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias?”; la d’Izquierda Unida: "D'acord amb el preacord programàtic de 10 punts i a l'últim acord de pressupostos generals de l'Estat, estàs d'acord amb que membres d'Izquierda Unida participin en un govern de coalició entre Unides Podem i el PSOE?", i la dels Comuns: "Estàs d'acord que els i les comunes participem en la formació de govern a l'Estat amb el PSOE i Unides Podem?".

Pel referèndum de l’1-O es va fer una pregunta clara, sense subterfugis: “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Sí o no, i punt. El 9-N, per acontentar Iniciativa, la interrogació va ser més complexa: “Vol que Catalunya sigui un estat?”, i si es responia ‘sí’, la cosa es complicava: "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?". Així, la d’Esquerra no és però ni el primer ni l’únic exemple de preguntes fetes a mida o estrambòtiques. Només cal recordar la del primer referèndum del Quebec: “El Govern del Quebec ha fet pública la seva proposició de negociar un nou acord amb la resta del Canadà, basat en la igualtat de nacions. Aquest acord capacitaria el Quebec per adquirir l'exclusiu poder de fer les seves lleis, fixar els seus impostos i establir relacions exteriors, i al mateix temps establir amb el Canadà una associació econòmica incloent una moneda comuna. Qualsevol canvi en l'estatus polític resultant d'aquestes negociacions només serà implementat amb l'aprovació popular a través del referèndum. En aquests termes, atorga al Govern del Quebec el mandat de negociar l'acord proposat entre el Quebec i el Canadà?”. Posats, jo em decantaria per simplicitat de la pregunta que va fer Escòcia: “Escòcia hauria de ser un país independent?”.