Com sabeu, el grup EL TRIANGLE edita des de fa cinc mesos el digital EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), el primer diari ibèric i bilingüe (en espanyol i portuguès i, aviat, també en català). En aquest mitjà de comunicació vam publicar, fa uns dies, una interessant entrevista a Daniel Ratón, el secretari d’Organització i Acció Política de les Joventuts Socialistes de Zamora (Castella i Lleó).

Daniel Ratón, des de la seva edat cristal·lina i vivint en primera persona l’absurditat i la buidor de la ratlla fronterera amb Portugal, ho té molt clar: cal avançar cap a una unió en clau federal i republicana dels dos estats de la península Ibèrica. I proposa que aquesta futura realitat geopolítica tingui una triple capitalitat: Lisboa (que seria la seu del poder executiu), Madrid (seu del poder legislatiu) i Barcelona (seu del poder judicial).

A Daniel Ratón, els de l’equip d’EL TRAPEZIO ja l’hem batejat com el “Greta Thunberg de l’iberisme”. La seva proposta l’ha formulada pocs dies després que l’alcalde de Porto, Rui Moreira, hagi llançat públicament el projecte de l’Iberolux, un esquema de col·laboració entre els estats peninsulars semblant al que existeix, des de fa més de 70 anys, entre Holanda, Bèlgica i Luxemburg (Benelux).

Diagnosticada, denunciada i blasmada la corrupció –l’enemic número 1 de la democràcia-, és hora de pensar en el futur, de pensar en positiu i de pensar en gran. La vertebració de l’espai ibèric -de l’Atlàntic al Mediterrani, dels Pirineus a l’estret de Gibraltar-, és un projecte ambiciós i engrescador que hem d’escometre decididament si volem que les noves generacions puguin tenir un pervenir de prosperitat en la terra on han nascut i on creixen.

Sempre he pensat que el projecte d’organització territorial que més convenia a Catalunya era el de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, formulat i desenvolupat durant la presidència de Pasqual Maragall. Aquí hauríem trobat un marc, perfectament pautat i avalat per la Unió Europea, en el qual Catalunya hauria pogut desplegar la seva dimensió política i institucional en el segle XXI, enllaçant amb les dinàmiques històriques que ens va deixar la Corona d’Aragó.

Però la deriva independentista, promoguda per les urgències del pujolisme de tapar la corrupció i de recuperar el poder perdut al preu que fos, ha anorreat, durant molt de temps, el projecte de l’Euroregió. Avui, la Catalunya independentista és un “zombie” que provoca un rebuig majoritari a l’Aragó, a Occitània, a les Illes Balears i al País Valencià.

Costarà Déu i ajuda refer els llaços de confiança i col·laboració lleial amb els veïns. L’independentisme ha menyspreat l’Euroregió i ha degradat la imprescindible projecció exterior de Catalunya.

En canvi, a la península Ibèrica hi ha altres Euroregions i Eurociutats que treballen de valent, amb eficàcia i normalitat, per trencar les velles fronteres heretades que han castrat durant segles l’enorme creixement potencial que té aquest privilegiat “hub” transcontinental en el qual tenim la sort de viure. Andalusia i l’Algarve, Extremadura i l’Alentejo, Galícia i la regió de Porto han establert, des de fa anys, uns desinhibits i intensos vincles de complicitat i de cooperació  que haurien de servir de referència per aquesta Catalunya desorientada i perduda que tenim.

La coincidència de dos primers ministres –Pedro Sánchez i António Costa- i de dos governs d’esquerres a Madrid i a Lisboa ha d’ajudar, objectivament, a avançar cap a una major interrelació entre ambdós estats i a un rellançament decidit del projecte d’estructuració ibèrica, una causa teoritzada i assumida pels progressistes espanyols i portuguesos des del segle XIX. La població d’ambdós països, de ben segur que entendrà i donarà suport a una major comprensió i integració mútua, que només pot resultar beneficiosa pel conjunt dels gairebé 60 milions d’habitants de la península.

Com passa sempre, l’economia va a l’avançada. Són milers les empreses espanyoles que operen a Portugal i viceversa. Les multinacionals estrangeres ja s’ha acostumat a tractar els dos estats ibèrics com un mercat únic.

Aquesta setmana comença la transcendental “taula de diàleg i de negociació” entre el Govern espanyol i la Generalitat que ha de permetre que Catalunya surti de l’atzucac polític i institucional en el qual hem caigut i trobi una fórmula òptima d’encaix en l’estructura jurídica estatal i europea. Aquesta taula, molt condicionada per la imminència de les eleccions catalanes, tindrà –espero i desitjo- un llarg recorregut i disposarà de tot el temps necessari per debatre a fons els apriorismes, els conceptes i les diferències que ens separen.

Seria bo que aquesta “taula de diàleg i de negociació” estigués presidida per la generositat, l’altitud de mires i la responsabilitat històrica dels seus components. És una ocasió única per transformar el conflicte enquistat en una proposta que pot resultar decisiva per retrobar-nos i rellançar el desig de treballar plegats per esdevenir millors.

Ja posats, m’agradaria que s’abordés i es reivindiqués la dimensió ibèrica que ens ha obert la pertinença comuna a la Unió Europea. M’agradaria que els independentistes entenguessin que en una Ibèria plural i cohesionada els catalans tindríem un esplèndid marc d’oportunitats de reconeixement i creixement.

M’agradaria que els representants del Govern central entenguessin que no hi ha perifèria. Que les ribes de l’Atlàntic i del Mediterrani són les portes que ens obren al món i que la seva connexió és de vital importància estratègica. Que els Pirineus no són frontera, sinó la ròtula que ens facilita el pas nord/sud.

El debat no ha de versar sobre la cocapitalitat Madrid-Barcelona. D’aquesta manera, mai no escaparem d’una dialèctica política que ja sabem, per experiència contrastada, que pot arribar a ser molt verinosa i tòxica. Cocapitalitat? Siguem agosarats i parlem de tricapitalitat!

Si Espanya es reimagina en Ibèria, Catalunya –la intersecció del Pirineu amb el Mediterrani- troba el seu veritable sentit en aquest planeta. Per això m’agradaria que els negociadors de la Generalitat posessin sobre la taula l’exigència que el Govern central endegui negociacions amb el seu homòleg portuguès per accelerar la llarguíssima llista de projectes en comú que podem abordar en positiu.

Problemes de llengua? L’espanyol, el portuguès i el català, fills del llatí, són pràcticament idèntics.

Confederació? Cooperació reforçada? República federal ibèrica? Obrim la intel·ligència, la imaginació i el seny. Diàleg, diàleg i diàleg. Debat, debat i debat. Negociació, negociació i negociació.  

Salvador Dalí no tenia raó. L’estació de Perpinyà no és el “centre còsmic de l’univers”. En canvi, la península Ibèrica, el “hub” que uneix quatre continents, és el melic del planeta. I la “diagonal ibèrica” –la tricapital Lisboa, Madrid i Barcelona- és l’eix que l’uneix.