Jason Stanley ha publicat un magnífic llibre revelador dels tics de la política neofeixista que s’està estenent per Occident: des de l’Amèrica de Trump a l’Hongria patriarcal i catòlica de Víctor Orban. Fatxa (Blackie books, 2019) és una guia per entendre la realitat política que vivim, les transformacions de la política en temps de crítica severa a com Occident ha afrontat la globalització. Escriu el filòsof americà: “Un és capaç de transmetre una sensació d’autenticitat si rebutja obertament i de manera explícita els valors polítics que es suposaven sagrats”. I afegeix: “A Plató no li faltava raó quan deia que les llibertats de la democràcia podien permetre l’entrada d’un hàbil demagog que s’aprofitaria d’elles”.
Feia temps que en el Congrés dels Diputats no es sentia un discurs revisionista com el de Santiago Abascal durant la primera jornada del debat d’investidura. Previsible, però no per això preocupant. El xiringuito de la memòria històrica o l’apel·lació al “Front Popular” haurien de ser combatuts, segons el líder de Vox, per un “alçament d’homes d’arreu que abandonen les diferències quan senten amenaçada la pàtria”; la crítica al “multiculturalisme” com a estat vital del nostre Occident o el retorn als valors masculins de la tauromàquia i la caça. Ens recorda Stanley: “Per a la ideologia feixista només hi ha un punt de vista legítim, el de la nació dominant”. I, per això, “els polítics feixistes tenen en el seu punt de mira als professors universitaris ‘massa polititzats’ (normalment ‘massa marxistes’) i fins i tot arriben a denunciar especialitats senceres”.
Abascal va pujar al faristol després que Albert Rivera destapés la conspiració del candidat “i la seva banda” per governar Espanya afavorint interessos particulars i d’atribuir-se la “responsabilitat històrica” de censurar-los. Malauradament, la filòsofa Giulia Napolitano avisa del pes que prenen les teories conspiradores en aquesta nova política on tot s’hi val per guanyar el frame: Trump, Putin, Orban i companyia en són uns bons mestres. El discurs de Rivera menystenia el contingut i focalitzava l’esforç en el continent: forma sense fons, histrionisme sense propostes. En resum, com afirma Stanley, un principi fonamental d’aquesta nova i malaguanyada política “és que l’oratòria no ha de convèncer a l’intel·lecte, sinó influir en la voluntat”.
De vegades, resulta senzill apel·lar a les emocions si s’inflen els discursos de grandesa; i més quan els col·lectius que es senten perdedors de la globalització es veuen interpel·lats i se’ls ofereix retornar a un passat gloriós. Què suposa el revisionisme històric de Vox per aquells col·lectius nostàlgics del franquisme? Què suposa per a l’Espanya ultrapatriòtica l’afirmació de Pablo Casado: “Vostè [Pedro Sánchez] no està al costat correcte de la història”? La construcció d’un relat nacional monocolor i ple de mites fundacionals ha construït els fonaments de molts autoritarismes. De fet, la lectura de la Història Mundial de Catalunya (Grup62, 2018), editada per Borja de Riquer i gran èxit de vendes, és un bàlsam per un moviment independentista a Catalunya que, malgrat l’arrel cívica, la retòrica neofeixista ha desprestigiat sempre amb el qualificatiu de “supremacista”.
Mentre la dreta espanyola està immersa en una cursa per saber qui millor representa les essències d’Espanya, l’esquerra ha demostrat una incapacitat absoluta per fer del pacte un actiu del sistema parlamentari: li recordava Iglesias al líder socialista abans de la primera votació, malgrat que tothom ha pogut comprovar que la megalomania del líder morat ha anat expulsant a la dissidència de la seva formació i avui el seu espai polític es va aprimant a cada elecció que passa. Però, sobretot, resulta simptomàtica la nostàlgia que té el PSOE del bipartidisme: no només perquè va anunciar que vol reformar l’article 99 de la Constitució, sinó perquè alguns dels seus ministres —com Josep Borrell— ho verbalitzen obertament: Espanya hauria de tenir dos grans partits en l’eix esquerra-dreta (PSOE i PP) i un de liberal (Ciutadans) sense dependències territorials que els doni suport.
Sense majoria absoluta, Sánchez va jugar a cop de jugada mestra fins el darrer moment del debat d’investidura, finalment fallida, fent del joc de la gallina una mena de divertimento per a mitjans i audiència potser pensant que continua tenint una mà guanyadora i, de moment, no calia posar en valor la humilitat com a base de qualsevol acord profitós.
