A casa tinc un doctorand que aquests dies treu foc pels queixals. I no només perquè resulta que depenent de qui siguis hi ha dreceres per aconseguir títols acadèmics, sinó perquè en funció del teu càrrec pots tenir a la teva disposició tot un ministeri per fer-te una tesi a mida i un tribunal per puntuar-la amb un cum laude encara que no passi la prova del cotó. Tot presumptament, per descomptat. Suplantar la personalitat d’un altre per fer la prova teòrica del carnet de conduir o entrar a l’ordinador del professor per pispar les preguntes de l’examen de final de curs són malifetes de pa sucat amb oli.

Els que no tenim padrins hem de treballar molt dur per pagar-nos els estudis i afegir un títol més al currículum amb l’esperança de trobar una feina millor o simplement una feina. Perquè ni que sigui per fer de venedor de bíblies, ens demanen el títol d’exorcista amb experiència. Si ho aconseguim és a base d’esforç i sacrifici personal, per això em trec el barret davant dels portentosos Sánchez i Rivera. En el cas del primer, per haver fet una tesi doctoral tan interessant en un temps rècord. I en el cas del segon, per la seva extraordinària capacitat de conjugar el verb doctorar primer en participi i després en gerundi sense avergonyir-se.

Em sorprèn aquesta obsessió dels polítics per inflar el CV. Algú els hauria de dir que no els cal per dedicar-se a aquesta professió tan poc exigent. Un títol acadèmic no et fa més intel·ligent ni més honrat. Només et cal una bona dosi d’ambició i falta d’escrúpols, i estar en el lloc adient en el moment oportú. D’exemples, en tenim un munt però no vull cansar el lector així que només n’esmentaré dos. Montilla, amb estudis d’economia sense especificar, va arribar a ser alcalde, president de la Generalitat, ministre i senador; mentre que Corbacho -alcalde, ministre i ara membre del selecte club de Ciutadans- va començar com a decorador d’interiors, és a dir, venedor de mobles.

Els diputats del Congrés s’han tornat a cobrir de glòria aquesta setmana amb tanta titulitis i tan poc sentit del ridícul. El que més greu em sap és que aquest circ atiat pels mitjans de propaganda respectius ha servit de cortina de fum per distreure l’opinió pública de dos fets molt rellevants. El primer ha estat el vistiplau de la cambra baixa a l’exhumació dels ossos del dictador amb l’abstenció (i algun vot en contra despistat) de populars i ciutadans. Ho celebro perquè ja és molt que dos partits ple de franquistes s’abstinguin en un votació així. Sempre podrien haver votat en contra adduint mil i una excuses.

El segon fet té a veure amb la moció a favor del diàleg dintre de la llei– és a dir, la Constitució- que van pactar els convergents tunejats amb els socialistes. El sorprenent text es va consensuar amb l’aval inicial del govern català i dels republicans l’endemà d’una Diada plena de discursos incendiaris i de cartells esperpèntics com el que comparava l’anarquista Puigdemont amb el comunista Guevara. Per sort, la rauxa va donar pas al seny i de seguida es va desdir tothom del despropòsit perquè, si aties les masses a defensar la pàtria i alhora negocies amb el govern espanyol, ho has de fer en secret. I més, quan tens una munió de presos polítics presos passant-les putes.

Durant unes hores el desconcert va ser gran i fins i tot la diputada Nogueras va defensar la moció de marres a través de les xarxes socials. Per sobre del guirigall intern convergent, atiat sense pietat des de Brussel·les per l’escabellat Puigdemont, cada dia més antisistema, despuntava novament l’incombustible Campuzano. No tinc més que lloances per al portaveu del PDECat al Congrés, exemple de com un polític pot tenir més vides que un gat al marge del seu CV si sap estar on toca quan toca. A diferència d’altres que acumulen sabers, Campuzano només té un títol universitari, el de dret. Tanmateix, ha arribat molt lluny des que el 1987 es va estrenar com a regidor de CiU a Vilanova i la Geltrú.