No passava des del 2003. El nombre de persones que passen fam al món havia anat disminuint any rere any des d’aleshores. Era una xifra dolorosa, però minvava cada any, la qual cosa permetia contemplar-la amb un mínim d’optimisme. El darrer informe de la FAO, però, ha trencat aquesta dinàmica. El 2015 es calculava que hi havia 777 milions de persones al món subalimentades. L’any passat aquesta xifra va arribar fins els 815 milions.
Aquesta dada implica que passen gana 11 de cada 100 ciutadans i ciutadanes del Planeta. El 2015, aquesta situació inacceptable afectava un 10,6% de la Humanitat. L’any passat es va arribar al 11%. Això equival a la població de 100 comunitats com la que viu a Catalunya o 17 vegades la que viu a Espanya.
L’1 de gener de l’any passat va començar el camí per assolir el 2030 els Objectius de Desenvolupament Sostenible marcats per l’Organització de les Nacions Unides. El segon d’aquests objectius és “acabar amb totes les formes de fam i desnutrició el 2030 i vetllar per l’accés de totes les persones, en especial els nens, a una alimentació suficient i nutritiva durant tot l’any. Aquesta tasca implica promoure pràctiques agrícoles sostenibles a través del suport a petits agricultors i l’accés igualitari a la terra, la tecnologia i els mercats. A més, es requereix el foment de la cooperació internacional per assegurar la inversió en la infraestructura i la tecnologia necessària per millorar la productivitat agrícola”.
Falten 13 anys per arribar al 2030.
És sabut que al món hi ha prou aliments per tots i totes els que l’habiten. Quan hi ha un episodi accentuat de fam en un racó concret del planeta, tot són corredisses per portar-hi ajut humanitari, aliments. Sempre s’hi arriba tard. Les guerres, les sequeres, la pobresa, l’augment del preu dels aliments són els causants d’aquests episodis.
L’augment del nombre de persones que passen fam és . El recurs al “nosaltres primer” dóna vots i, potser, avantatges als que formen part del col·lectiu les necessitats i aspiracions del qual es vol prioritzar. Però s’ha de tenir molt estómac per tancar els ulls a una actitud i una dinàmica que comporten que a l’estómac dels que no estan entre aquests “primers” no hi arribi el menjar necessari per viure amb dignitat. O, en els pitjor dels casos, fins i tot per sobreviure.
