Més d’hora que tard, el conflicte que patim -exacerbat arran de la imputació l’any 2012 d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia pujolista- s’ha de solucionar i acabar satisfactòriament per a tothom (o per a la gran majoria de la societat catalana i espanyola). I haig de dir, d’entrada, que el desllorigador no passa per la celebració d’un referèndum d’independència pactat amb l’Estat, que és l’estratègia del moviment secessionista en aquests últims cinc anys i que ha acabat amb la vergonyosa intervenció de la Generalitat en aplicació de l’article 155 de la Constitució.
El futur es dibuixa i es concreta a partir de grans consensos. Encara que sembli mentida, en aquesta Catalunya fracturada i en carn viva que tenim hi ha uns pactes de fons que ens uneixen i ens vertebren, més enllà de les agres discrepàncies que ha provoca el monotema.
· Hi ha consens majoritari que Catalunya ha de seguir formant part de la Unió Europea (UE) i de l’eurozona, amb tots els avantatges i obligacions que això comporta. Per tant, els reiterats advertiments de les autoritats comunitàries que la independència de Catalunya és incompatible amb els principis i els tractats que lliguen els membres de la UE ens els hauríem de prendre molt seriosament i deixar de fer el sord i l’enze. Perseverar en el mantra de la “república independent” és estèril i no podem perdre més temps amb impossibles.
· Hi ha consens majoritari que Catalunya té uns trets identitaris propis que cal conservar i protegir. Però no exagerem: tots els pobles del món, siguin o no siguin estats, tenen les seves particularitats (religioses, lingüístiques, gastronòmiques, musicals…) heretades de l’evolució històrica i no per això cal declarar la guerra al veí. Sense anar més lluny, la península Ibèrica és un mosaic de diversitats culturals (gallegues, basques, aragoneses, andaluses, valencianes, castellanes…) que coexisteixen pacíficament des de fa molts segles. Reconèixer l’especificitat catalana –que entronca amb el somni de l’imperi medieval perdut- a la Constitució espanyola és tautològic, però és gratis i seria un efectiu signe de distensió. També hi ha un ampli consens perquè la llengua catalana –juntament amb l’espanyol i l’anglès- siguin àmpliament presents en el nostre sistema educatiu.
· Hi ha consens -encara que alguns intentin fer-ne cavall de batalla per justificar la independència de Catalunya- que la solidaritat interterritorial ha d’existir i que la redistribució s’ha de fer de manera transparent i amb control. Això passa entre els barris rics/barris pobres de les ciutats, entre les comarques riques/comarques pobres de Catalunya, entre els països rics/països pobres de la Unió Europea i també és lògic que passi entre les comunitats riques/comunitats pobres de l’Estat espanyol. Ajustar aquest flux de recursos públics amb criteris d’equitat i justícia és una tasca forçosament complexa, però que totes les administracions de tot el món occidental afronten i resolen per la via de la negociació política.
· Hi ha consens majoritari que hem de salvar el planeta dels efectes evidents que ja té el canvi climàtic, que amenaça les nostres economies i les nostres vides. Això implica que, tots plegats, hem d’interioritzar unes noves pautes de conducta empresarial, consumista i social. A Catalunya, que té greus problemes ecològics, la Generalitat i els ajuntaments han de fer front comú per entomar aquest repte de civilització i tots els partits polítics –amb un grau més o menys alt de compromís- hi estan d’acord.
· Hi ha consens que els Jordis, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els exiliats a Brussel·les han de poder tornar a casa com més aviat millor. Al cap i a la fi, la proclamada DUI del 27-O va ser un coitus interruptus. Els sumaris oberts han de seguir, com és obvi, la seva instrucció, però això no obsta perquè el jutge Pablo Llarena els deixi tots nou en llibertat en espera del judici, com ha fet amb els altres exconsellers i els exmembres de la Mesa del Parlament. Només amb generositat i amplitud de mires aconseguirem crear l’ambient propici per a la imprescindible normalització de la vida política i econòmica de Catalunya i d’Espanya. Hi tenim dret i ens ho mereixem.
A partir d’aquests amplis consensos, que la pràctica totalitat de les forces polítiques que surtin escollides aquest 21-D estan en disposició d’assumir (excepte la CUP), podem començar a escriure una nova pàgina en la història del nostre país, superant i enterrant el règim pujolista dels últims 37 anys. Catalunya té futur.
