Catalunya no és d’eixe món

La humanitat afronta un repte colossal de civilització: la substitució dels combustibles fòssils (carbó i hidrocarburs) com a font principal per a la producció d’energia i la mobilitat. Aquest és l’objectiu que exigeix la consciència científica als governs de tot el món per aturar els efectes devastadors del canvi climàtic que amenaça la nostra supervivència col·lectiva.

Òbviament, aquesta és una tasca que ha d’assumir el conjunt de la comunitat internacional, començant pels països més contaminants del planeta, la Xina i els Estats Units. Però en aquest racó anomenat Catalunya també hem de fer la part dels deures que ens pertoquen i val a dir que anem molt endarrerits i estem molt mal enfocats: en l’actualitat, només el 20% de la producció elèctrica al nostre territori és d’origen renovable.

Cal assenyalar, amb rotunditat, que Catalunya té les condicions naturals idònies per fer una ràpida transició ecològica i assolir el 100% de l’electricitat de fonts no contaminants. El Sol, el vent, el mar, els rius, l’energia geotèrmica, la biomassa… són abundants i ens podrien fornir amb escreix els kilowatts que necessitem per fer funcionar i progressar el país.

Sense voler presumir de res, Catalunya és una de les zones del món més privilegiades pel que fa a la diversitat i riquesa dels recursos naturals susceptibles d’esdevenir fonts energètiques no agressives amb el medi ambient, d’acord amb els principis i recomanacions de la COP25. Però per desplegar tot aquest enorme potencial latent calen tres factors:

· Voluntat política i impuls legislatiu per crear el marc jurídic que faci possible endegar un gran pla de desplegament de les energies renovables

· Capacitat de generar consensos socials i territorials per dur-lo a terme

· Alliberament dels recursos econòmics, públics i privats, que permetin posar-lo en marxa

Malauradament, estem molt lluny de tenir aquest context d’actuació per poder erradicar les emissions de diòxid de carboni i lluitar frontalment i decidida contra el canvi climàtic.

· En primer lloc, per la manca d’un govern efectiu. El president Quim Torra està pendent d’una sentència imminent que l’inhabilitarà per continuar exercint el seu càrrec. L’horitzó més plausible a Catalunya és la pròxima convocatòria d’unes eleccions al Parlament, però no sabem quan. Carles Puigdemont juga, des de Waterloo, les poques cartes que li queden, però és qui té, en definitiva, la decisió de prémer el botó de la dissolució de l’actual Parlament i la celebració de noves eleccions. Aquest és el seu poder i l’utilitza, com un nen capritxós i rabiüt, per mantenir bloquejada la situació política a Catalunya, perquè considera que això el beneficia.

· El mapa energètic català és totalment dependent de les tres centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, explotades per Endesa i Iberdrola, que produeixen el 50% de l’electricitat que es genera a Catalunya. D’un cantó, això ja li va bé al poder polític, que té l’excusa per demorar sine die l’impuls decidit de les energies renovables. Com que el govern de Quim Torra, enderiat en les cabòries processistes, no fa els deures, l’Associació Nuclear Ascó Vandellòs (ANAV) promou la perllongació durant deu anys més dels permisos d’explotació de les tres centrals nuclears catalanes. El problema és que l’envelliment d’aquestes instal·lacions està provocant sovintejats ensurts tècnics i això, quan es tracta de l’energia atòmica, és una irresponsabilitat criminal, com ja va quedar demostrat amb l’incendi del reactor de Vandellòs I, l’any 1989, quan Catalunya va estar a un pam de ser Txernòbil. A més, la llarguíssima radioactivitat dels residus nuclears és el taló d’Aquil·les d’aquesta tecnologia de producció elèctrica.

· Endesa, propietat del grup italià Enel, actua amb una total impunitat i el govern de la Generalitat no gosa plantar-li cara. Vuit de les 47 centrals hidroelèctriques que té al Pirineu català, amb una potència instal·lada de 800 Mw, ja tenen la concessió vençuda i fa anys que haurien de ser de titularitat pública. A més, els embassaments de Mequinensa i Riba-roja, que explota al riu Ebre, són els grans causants de la catàstrofe ecològica que està provocant la irreversible desaparició del delta, reserva de la biosfera de la Unesco.

· El ferrocarril és l’alternativa més sostenible per la mobilitat de persones i mercaderies. Catalunya és l’única comunitat espanyola que té les quatre capitals connectades amb l’AVE. Però, més enllà d’això, que ens ha de congratular, la xarxa ferroviària de proximitat és molt deficient. No només el servei de Rodalies de Renfe, que pateix un retard crònic d’inversions. L’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) també manté sota mínims les línies d’Igualada i Manresa, que no són competitives. Projectes imprescindibles, com l’Eix Transversal ferroviari Lleida-Girona, l’Orbital de Vilanova i la Geltrú-Mataró o el desdoblament del tram Montcada-Vic dormen en els calaixos des de fa anys i panys.

· La Generalitat, des dels inicis del pujolisme, ha fomentat, de manera abusiva, l’ús dels vehicles privats i del transport per carretera. Això explica que s’hagi promogut la construcció intensiva de noves autopistes de peatge i, amb càrrec als pressupostos públics, l’Eix Transversal Lleida-Girona, al servei dels interessos de la poderosa indústria càrnia.

· El sistema de recollida i tractament de residus, en especial a l’àrea metropolitana de Barcelona, està al límit del col·lapse. El principal abocador, ubicat als Hostalets de Pierola (Anoia), és un focus de contaminació i, a més, està assentat sobre una valuosíssima zona paleontològica, fet que escandalitza els científics. La incineradora de Sant Adrià del Besòs (“planta de valorització energètica”, n’hi diuen) és també objecte de les denúncies veïnals, per les dioxines i les pudors que emet.

· La màniga ampla de la Generalitat ha fet que a Catalunya hi hagi avui més porcs que persones. La ramaderia intensiva és un dels sectors empresarials que produeix més CO2 i les granges aboquen cada any milions de litres de purins que acaben contaminant les aigües freàtiques amb nitrats. La situació de degradació ecològica és insostenible i ha motivat la intervenció sancionadora de la Unió Europea.

· L’explotació de les mines de potassa del Bages és una catàstrofe mediambiental que s’ha carregat els aqüífers centrals del Llobregat. La solució passa per la construcció d’un nou col·lector de salmorres que porti els residus salins fins al mar, però l’empresa ICL Iberia (Iberpotash) es fa l’orni a l’hora d’escometre aquesta important inversió. Els abocaments a l’emblemàtic runam del Cogulló s’han aturat… però continuen devastant altres indrets de la comarca.

El més patètic de tot plegat és que el govern de la Generalitat, amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, al capdavant, s’omple la boca amb la defensa dels valors ecològics i la lluita contra el canvi climàtic. Sí: es fan projectes, s’anuncien lleis, s’aproven mesures correctores que després no s’executen, es dona la culpa al govern central o al Tribunal Constitucional perquè vetllen pel respecte escrupolós de l’ordenament competencial… però res de res.

Tot és gesticulació buida per anar passant els dies, les setmanes i els mesos sense atacar, d’arrel, els greus problemes mediambientals que pateix Catalunya. El govern del president Quim Torra no és eficaç ni és creïble. Està instal·lat, des de fa un any i mig, en una situació de precarietat i provisionalitat permanents, no transmet cap mena de seguretat ni de solvència i, a més, està corcat per les profundes divisions estratègiques entre JxCat i ERC.

El procés independentista ha trasbalsat la societat catalana i ha segrestat la vida política del país. Hem perdut set anys preciosos, just en el moment que calia afrontar el desafiament dels estralls destructius que provoca el canvi climàtic. Com sempre, arribem tard i ho fem malament.

(Visited 52 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari